JxC (34), ERC (32) i CUP (4) acaben de tornar a sumar una majoria de 70 escons en les eleccions al Parlament de Catalunya del Govern espanyol, del 155. El bloc monàrquico unionista no ha sumat tot allò que Inés Arrimadas, vencedora dels comicis, haguñes volgut: Cs (37), PSC (17) i PP (3). Malauradament, el bloqueig dels equidistants (CatComú, 8) no permet parlar d’una majoria també en vots independentista, malgrat es palpa en la projecció de resultats.
Eufòria, llàgrimes als ulls! S’ha suat com mai, s’ha patit com mai, s’ha viscut com mai. S’ha lluitat com mai. L’independentisme ha obtingut una victòria absolutament notable que l’acosta una passa més cap a la victòria final, batent tots els rècords personals en un context absolutament impossible: JxC, ERC i CUP s’han hagut d’enfrontar a una convocatòria electoral forçada per Espanya i Europa que buscava que guanyés el constitucionalisme del bloc del 155, amb la col·laboració necessària dels Comuns.
Tothom ho ha vist: unes eleccions a camp contrari i amb les mans lligades al darrere (exili i presó), veto a la llibertat d’expressió de la gent i dels mitjans de comunicació públics, i una allau de mentides i manipulacions per part d’un unionisme boig. I a tot això, els partits republicans han hagut de fer front a la seva major por: l’augment de la participació, que es preveia molt negatiu per les aspiracions de mantenir la majoria absoluta. Efectivament, la participació s’ha enfilat fins al 82%. Però l’enorme capacitat de resiliència de la societat independentista catalana ha aconseguit sobreposar-se una vegada més i batre, fins i tot, el rècord de vots del ‘Sí’ de l’1 d’octubre. “Las urnas han descabezado al Partido Popular”, ha dedicat orgullós Jordi Turull davant les càmeres, amb tota l'ànima després de sortir de la presó i en resposta a la prepotència de Soraya Sáenz; el PP en “liquidació” a Catalunya.
I tot això s’ha aconseguit variant l’estratègia i el format de les candidatures respecte el 27S de 2015. Aquesta vegada presentant-se per separat, JxC i ERC han sumat quatre escons més que el 2015: de 62 a 66 i, conjuntament amb la CUP, han sumat més vots que el 27S de 2015, però també que l’1 d’octubre, una victòria en tota regla: 2.062.760 vots aquesta nit (sense comptar els vots que arribaran de l’exterior) per 2.044.038 l’1O, i 1.957.348 el 27S. I tot això tenint en compte que molts vots partidaris de la República Catalana se’ls enduu tant Catalunya en Comú com potser algun partit extraparlamentari. Aquesta nit, el republicanisme ha mantingut el 47,49% dels vots, amb aquest augment de participació, i aquesta és una de les dades més destacables, és tot un mèrit. Catalunya acaba de derrotar el 155, i tota la nefasta política de Mariano Rajoy. De fet, els independentistes han aconseguit relegar el Partit Popular a la cua del Parlament, amb, de moment, 3 escons.
Però, qui ha guanyat les eleccions? Doncs finalment, ho ha fet Inés Arrimadas, a qui com li ha etzibat un decebut Xavier Garcia Albiol, l’alegria li ha durat cinc minuts. La “presidenta” ha sortit amb una eufòria absolutament desbocada a comparèixer davant dels mitjans, en un gran escenari, moltíssima gent, i moltes banderes del cor. La victòria és absolutament pírrica: Arrimadas es queda amb la mel als llavis, una victòria en vots i escons que és absolutament inútil a la pràctica, perquè no aconsegueix sumar amb la resta del bloc del 155, ni tampoc posant-hi els 8 diputats de Catalunya en Comú, que perd la clau de la que tant es vantava. Ja els ho vam advertir que la darrera persona que havia fanfarronejat amb tenir una clau havia sortit bastant malparada. Xavier Domènech s’ha situat automàticament a l’oposició, i esdevé absolutament irrellevant, i més si la lectura que han començat a fer és que les dretes lideren cadascun dels dos blocs. Els liles haurien de pensar a fer un cop de cap i apostar per la República Catalana. El país segueix bloquejat per culpa de la seva improductiva indecisió.
Arrimadas és el gripau que l’independentisme s’ha hagut de menjar com a contrapartida al risc de les llistes separades, però serà un anur que segur que es digerirà agradablement, si ens posem d’acord en seguir endavant, superant els errors del passat. Ciutadans, a més, s’ha imposat gràcies a l’haver xuclat literalment el Partit Popular, i aquí Mariano de Rajoy hauria de reflexionar sobre la seva estratègia i, potser, dimitir. No ho farà, però potser sí que farà plegar a Xavier Garcia Albiol, el tità caigut, un nou cadàver polític. I el PSC, mentrestant, s’ha quedat en terra de ningú, sense discurs ni validesa en la seva proposta i amb un pam de nas.
Què ha de passar a partir d’ara? Encara és aviat, però tant JxC, com ERC, ja juguen la carta de renovar el Govern. JxC ha guanyat la partida als republicans i està totalment autoritzada a fer efectiva la restitució del Govern legítim. És el que els independentistes han volgut. Marta Rovira ha pagat amb la tercera posició les declaracions del principi de campanya on es situava ja com a futura presidenta, passant per sobre de Puigdemont, i Puigdemont haurà d’explicar, a la vegada, com pensa complir la promesa de tornar a Catalunya amb el Govern legítim malgrat l’ordre de detenció que pesa sobre ells.
Assaboreixin aquesta victòria perquè s’ho mereixen, des de les porres de l’1 d’octubre, la tremolor de cames del Govern i la destitució il·legítima d’aquest, no hem tingut gaires alegries, però toca seguir remant endavant, albirant avui una mica més a prop la llibertat. Recordin que demà tindrem també novetats en el flanc de la repressió judicial. Segurament la confecció o la restitució del Govern serà molt i molt complicada, però de tot això en parlarem a partir de demà, en plena ressaca.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
