Avui som davant, novament, de la tomba de Francesc Macià per recordar el president de la Generalitat de Catalunya més estimat de tots, el que va proclamar la República Catalana omplint d’esperança una societat catalana que ja patia i que encara havia de patir més. Ho fem després d’haver declarat la independència al Parlament i patir la repressió posterior per part d’un Estat espanyol que ha tornat a empresonar el Govern de la Generalitat i enviar a l’exili el seu president. I no ha fet més perquè hi ha Europa que ha posat fre a la violència física que es va viure a partir de l’1 d’octubre.
La valoració dels resultats del 21 de desembre per part de la premsa europea i mundial, en contrast amb el que s’ha explicat a l’Estat, constata que tothom ha llegit la clara victòria de la naixent República. Tothom ha vist que els independentistes sumen i que la ciutadania, malgrat la prova de foc de la suspensió de l’autonomia, han votat República. I amb més vots que mai. El projecte es consolida i ara només faltarà seguir convencent aquesta majoria, i eixamplar-la en allò possible. El mateix rei, amb el to del seu discurs i malgrat la supèrbia, deu haver vist que dos milions de catalans (la meitat) no el volen.
Durant aquests dies hem observat què s’ha anat dient des dels partits independentistes. La CUP, que ara ja no necessitarà mullar-se tant per donar el Sí, sinó que amb una abstenció en farà prou, culpa la polarització del vots cap a Junts per Catalunya i ERC de la pèrdua de suports a la seva proposta, amb un candidat una mica més descafeïnat que Fernàndez o Baños. De ben segur que això també ha existit, si bé una part de l’electorat era vot prestat, però els anticapitalistes haurien de fer més autocrítica i no refugiar-se en la repressió que han patit en temps passats. El votant del 21D ha valorat aquests darrers dos anys i, malgrat el compromís de la CUP amb el Govern, ha vist que els terminis ens han precipitat i que els cupaires s’ho han mirat tot des de la barrera, entre cometes: ni han entrat a la Mesa del Parlament més complicada, ni tampoc al Govern més castigat. La conclusió i l’oportunitat que se’n deriva és que haurien de fer el pas i entrar en aquestes institucions per intentar aplicar el missatge de combat que prediquen.
Pel que fa a Esquerra Republicana, hi ha una part de la militància una mica deprimida. Els seus simpatitzants es veien per davant de Junts per Catalunya. De fet, això és el que deien les enquestes, però les declaracions de Marta Rovira el primer dia de campanya dient que ella es veia presidenta, i la carta de Junqueras ungint-la van arruïnar la progressió. Val a dir que si es pensaven també que Puigdemont no es presentaria, van fer un molt mal càlcul electoral, perquè era evident que ho faria després d’haver patit l’agressió de ser desposseït. És cert que Oriol Junqueras tampoc no ha pogut fer campanya en plenes condicions, i això condiciona. Els republicans han fet la campanya que han pogut, entre tots, i amb l’ajuda inestimable de Forcadell. Malgrat tot, la gent volia República i Govern legítim, i els republicans no ho han sabut llegir. Ara bé, la correlació de forces amb JxC ara és del 50%-50%, i ERC ha de saber fer valdre el pes dels seus escons. La candidatura de Junqueras si Puigdemont no pot tornar, és molt adient, però cal que es proposi amb tacte i que no sembli que es vol engarjolar al president amb la pressió perquè torni.
A Junts per Catalunya han tingut molt clara sempre l’estratègia a seguir. Convergència guanyava eleccions perquè llegia bé el país. El canvi de tendència cap a l’independentisme els va costar perquè Mas va intentar domar el canvi sociològic, però la gent és molt lliure, i Mas va haver de refugiar-se a Junts pel Sí, prèvia coacció. Amb Carles Puigdemont, un independentista net, i Elsa Artadi al comandament de la campanya, el missatge era només un: restabliment del Govern legítim i retorn del president. Aquesta apel·lació al cor ha capgirat les enquestes al seu favor amb l’ajut dels guest stars de la candidatura, i ara tocarà fer el més difícil: tornar. Els independentistes han de valorar si val la pena tornar per anar immediatament a la presó. Cal valorar si el missatge que es dóna al món seria potent o no, i també s’ha de tenir en compte si es vol preservar la figura de president de la Generalitat de les infàmies de la presó o no. Per acabar a la presó, ja es podria haver atrinxerat a Palau després de la DUI. A l’Estat ja l’esperen. Junts per Catalunya sap que ha guanyat per aquesta apel·lació presidencial, així que una renúncia prematura els podria ser contraproduent. La llista del president també haurà de seguir batallant amb la remor de fons del PDECat, que fa apel·lacions constants a la marxa enrere. Que tingui clar Marta Pascal també, que la gent ha preferit la proposta de Puigdemont a la tradició convergent que ha desembocat en el PDECat.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
