Potser a molts els haurà passat desapercebut, però mentre vèiem i llegíem molts comentaris de gent criticant Elisenda Alamany per unes fotografies estil La la land a La Vanguardia, qui remena les cireres a Catalunya ara mateix, Enric Millo, compareixia per fer un balanç molt positiu de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. No s’enganyin, la cohort de Soraya Sáenz de Santamaría està executant amb eficiència el jou contra l’administració catalana. La Generalitat, entregada en safata després de la desbandada post 27O, no ha mostrat en aquests darrers sis mesos cap oposició visible ni al virrei ni al govern central espanyol. Així, Moncloa ha campat tranquil·lament per Catalunya com un fantasma destituint i suprimint, fins i tot permetent-se el luxe de seguir amenaçant de mantenir el 155 o tornar-lo a aplicar “quirúrgicament” quan li convingui. Montoro ha dit també que la Generalitat fa sis anys que està telemàticament intervinguda.
A la mateixa vegada que han fet això, han aprofitat per deixar anar els gossos del feixisme al carrer, els ultres que feia tants anys que no vèiem, i ens han omplert la vida de querelles i d’amenaces. Clarament, tot va en la mateixa direcció d’acollonir i massacrar la moral d’un poble que ha gosat aixecar-se contra el règim per enèsima vegada, i ha tornat a rebre per haver-ho fet. Però hem d’estar molt orgullosos d’haver-nos tornat a aixecar, és el deure de cadascuna de les generacions de catalans que volen ser lliures. De fet, aquesta ha estat la vegada que ens hem quedat més a prop del somni. Però ens ha faltat força, o estratègia, o intel·ligència, o mala llet… o potser hem tornat a caure en la trampa de confiar en aquells i els de més enllà.
Bé, i què estàvem fent mentre passava tot això, a banda d’omplir els carrers de llaços grocs, i plorar els damnificats? Barallar-nos, com sempre! Idò, què es pensaven? Portem des de principis de gener discutint-nos per qui ha de ser president, i com se l’ha d’ungir. I la culpa, en el fons, no és ni dels uns ni dels altres. La culpa és d’un Estat autoritari que no només s’ha imposat, ha arrasat la democràcia i ha aplicat les seves pròpies lleis com li ha donat la gana. I l’ONU ja pot dir el que vulgui, i la Merkel també. Quan obres la porta a l’autoritarisme t’exposes a què arribi un huracà que ho devasti tot.
Junts per Catalunya ha dit avui que la seva aposta és investir Puigdemont, i a la mateixa vegada que l’investirà si pot. ERC ha pressionat en direcció contrària mostrant un perfil més conservador i ha demanat una reunió a JxC per coordinar-se, la qual cosa sona si més no estranya, després de mesos de teòriques negociacions. I la CUP ha tornat a amenaçar de fer oposició frontal si s’abandona la idea de l’1 d’octubre. A darrera hora, el president ha dit que anunciarà el nom del seu candidat provisional durant la setmana. Suposem que quan ERC demana una reunió no és perquè el pacte no estigui ja trabat, sinó perquè consideren un engany que els pactes es quedin en res quan arriben a Berlín. Però… hi ha cap argument que ara mateix pugui resultar lògic? La incertesa i els canvis de rumb segueixen, però el temps va passant igualment. Ara mateix queden exactament 15 dies i si els sembla que l’objectiu és esperar que Puigdemont designi el successor, calcin-se, perquè l’escull que posarà la CUP serà insalvable. I ells ho han advertit des del primer moment, com li va passar a Artur Mas. Potser aquest sí que és el senyal que ens acostem a una repetició d’eleccions.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
