En una jornada que ha causat expectació, però no el pressing CUP d’altres vegades, els anticapitalistes han decidit mantenir l’abstenció, tal i com havien promès els seus dirigents fins divendres. Sembla que poc a poc la gent va madurant i, tot i les crides a què s’evités regalar a Espanya unes noves eleccions anticipades, ha quedat palès que descarregar tota la fúria cap a la CUP, no té cap sentit, perquè acabaran decidint el que vulguin amb total llibertat, i segurament ho faran més a la contra si se senten pressionats pel que consideren l’establishment. En el fons, els propis cupaires no havien donat la imatge d’estar del tot predisposats a votar ‘No’ i exposar-se a un vilipendi d’aquí fins al juliol per part dels altres dos partits grans de l’independentisme, tot i que segurament una mica més de part dels postconvergents, que són els que van alçar més destrals de guerra el Nadal en el qual Mas se sotmetia a la investidura com a candidat de Junts pel Sí.
Sigui com sigui, Quim Torra serà investit demà 131è president de la Generalitat de Catalunya. La CUP ha dit que dóna el do de pit, però es mantindrà en l’oposició activa perquè considera que el discurs de Torra “es queda curt”, i que l’independentisme “ha reculat”. En general, la família cupaire ha aplaudit el posicionament ja que s’ha vernissat amb una decisió assembleària que han volgut contraposar al funcionament d’altres partits, que segurament tampoc ho necessitaven, perquè el debat o el dubte no el tenien en si formar Govern o no, sinó en qui l’havia d’encapçalar. Tanmateix però, alguns opinadors nouvinguts i no tant nouvinguts a l’esfera anticapitalista, ni que sigui amb vots prestats per al 21D, han mostrat la seva profunda decepció perquè els quatre diputats grocs no hagin optat per estripar-ho tot i dur el país a unes noves i convulses eleccions. Segurament, no han sabut convèncer de les virtuts d’una convocatòria electoral, que diuen que hauria de ser clarificadora. Clarificadora de què? els ha interpel·lat la gent.
Efectivament, demà no escollim el candidat que volíem i que havíem votat a les urnes. La principal virtut de l’elecció de Quim Torra, però, va ser el matís que probablement aquesta gent no ha entès. Torra té la mateixa intenció que Puigdemont, amb l’avantatge que no duu cap motxilla, i per tant és un relleu net, perquè en realitat estem en una cursa de relleus, de fons. L’autogovern català naixerà en les hores més fosques d’ençà el final de la dictadura, i segurament les limitacions es veuran des del primer dia. Però, per altra banda, Catalunya podrà començar a fer política i a tenir un òrgan, la Generalitat, que la representi i que torni a desplegar el projecte, poc a poc i amb pas ferm. Només el temps dirà si aquesta decisió és encertada o hagués valgut més la pena viure un altre procés electoral, indefensos, sota la dictadura del 155.
El que passi a partir d’ara és una incògnita. Catalunya, sota la lupa de Moncloa novament, tindrà l’oportunitat de tornar a desplegar totes aquelles eines que l’Estat s’ha carregat. Restaurar per tornar a avançar. I a la mateixa vegada, tenir un altaveu molt potent perquè la causa dels presos polítics i exiliats torni a fer-se internacional. Torra té les mans lliures, però també el passaport, i es podrà desplaçar per on vulgui a vendre la moto a qui li obri la porta. Es tracta d’això, i d’altres coses. Mentrestant, les eleccions municipals s’acosten. Ahir llegíem una enquesta del digital Crónica (propietat de El Español), que mostrava una ajustadíssima batalla per la ciutat de Barcelona, on els independentistes es quedarien a només dos seients de la majoria absoluta al Saló de Cent. Amb ERC al capdavant (9), tres partits es disputarien la segona plaça amb un seient menys (8): Barcelona en Comú, Ciutadans i el PDECat. La CUP es quedaria amb 2, i el PSC amb 6. El PP desapareixeria per complet de l’hemicicle barcelonès, una fita que signaríem tots ara mateix.
A ningú se li escapa, però, que hi haurà un sector potent de l’independentisme que tornarà a posar sobre la taula el tema de la llista unitària. De fet ja s’ha començat a fer a través del filòsof Jordi Graupera, que ha plantejat unes primàries independentistes que ja han rebut el suport de més de 30.000 persones i que diu pretendre un procés participatiu per designar un candidat independentista que lideri una llista única, sota el pretext ben cert que a Barcelona l’alcaldia l’ostenta habitualment la persona que guanya les eleccions (a diferència del Parlament). Efectivament, Graupera crea una plataforma que segurament té com a finalitat última ser el trampolí per plantejar-hi la seva pròpia candidatura. De fet, a través de la iniciativa ja està recollint fons i agrupant perfils que molt bé podrien formar part d’un equip que competís en aquestes primàries. Tant ERC, PDECat (que ja ha escollit a Neus Munté), com en menor terme la CUP, s’ho miren de moment de reüll, a l’espera de què farà Manuel Valls. Si l’unionisme de tall monàrquic és capaç de bastir una candidatura transversal i, per tant, guanyadora, els independentistes s’hauran de pensar dues vegades com es presentaran. La capital de Catalunya ha pogut estar en mans dels equidistants, però no la podem regalar al neofranquisme.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
