Només queden 2 dies per referèndum. Això són hores. En són conscients? Els nervis que ens fan donar voltes al llit a la matinada, o ens fan desvetllar de cop a les quatre, amb el cel encara negre, són testimoni d’uns nervis in crescendo. A nosaltres, els testimonis del Procés des del desembre de 2012 quan es va produir el primer pacte entre CiU i ERC que va donar lloc a la fase parlamentària del procés independentista, també ens passa. Ho notem. No ens acabem de fer a la idea que després de tot el que ha passat, ja hem superat gairebé totes les tanques d’aquesta cursa d’obstacles i davant només en queden dues, les més altes, però les últimes: la jornada del referèndum i la declaració unilateral d’independència. Som al cap del carrer, el dia que mai havia d’arribar perquè ens quedava lluny, ha arribat.
Aquest és el darrer testimoniatge que jo els faré abans del referèndum, i no sé ben bé què explicar-los malgrat totes les coses que han passat. Així que permetin-me, en primer lloc, començar amb un enorme agraïment a totes aquelles persones que ens han anat seguint, però molt especialment a aquelles que ens consta que ens llegeixen cada dia, i que a més ho fan amb el delit de mossegar un text que els acosti una passa més cap a la llibertat. Cada dia penso que, si tot acaba bé, quan d’aquí cinquanta anys sentim per la ràdio per casualitat l’Agafant l’Horitzó de Txarango fet pel referèndum, l’Estaca, o el Uh oh no tinc por del Super 3 i anem a explicar la gran batalleta del referèndum i la independència als nostres descendents, el país serà molt diferent al que ara coneixem. Un bon dia, tot el país es va mobilitzar per fer la revolució pacífica més gran mai vista. Durant sis anys màgics. Potser al 2060 la política catalana serà avorrida perquè viurem en una espècie d’oasi com els de l’època Pujol, però serem lliures, i aleshores serem conscients que el 2017 vam fer una cosa realment grossa, de la que avui no en som ni en podem ser conscients. Perquè és impossible tenir la perspectiva històrica que ens dóna el pas del temps.
Aquesta és la voluntat d’El Dietari del Procés. Que aleshores rescatin els nostres volums que trobaran en alguna biblioteca, els repassin i diguin amb les llàgrimes als ulls: jo sóc un dels pares de Catalunya. Els 7,5 milions d’habitants del 2017, especialment els més mobilitzats, i els que van participar en aquell referèndum unilateral, van proclamar, més enllà de la declaració oficial, la República Catalana. I els nostres fills estaran avorrits de la política catalana gràcies a nosaltres, gràcies aquells que vam decidir que el futur dels nostres fills fos avorrit -o no- abans que esclau d’un regne absolutament xupòpter, anacrònic i obsolet. Exactament tal i com va passar el 1931 amb la República Catalana anhelada de Francesc Macià. S’imaginen? Pares fundadors d’una república!
Però avui, encara som a dos dies de la votació, justament el cap de setmana en què si realment volem complir el nostre desig, ens ho hem de guanyar al carrer. Com han fet aquest matí més de 2.000 tractors escampats per Catalunya (la major part a Tarragona, per cert), culminant la revolució total. Aquests dies hem vist estibadors, clergues, bombers, acadèmics, advocats, metges, economistes… i pagesos de la terra amb el seu tractor demostrant la força del batec de la terra. És realment emocionant, commou i remou consciències. L’adveniment de la República és inevitable… però queden les hores més dures i llargues fins que això no arribi.
La consellera d’Ensenyament mirava avui de calmar els ànims de les associacions de directors d’Institut cessant-los temporalment fins dilluns a les 7h. No tothom ha quedat convençut, però. La polèmica del dia, mentrestant, discorria a les xarxes (mentre ens fascinàvem amb els vídeos de tractors), per la crida de les entitats a celebrar ‘El dia de la música’ diumenge, portant instruments i collonades –si se’m permet– diverses a partir de les 7h del matí de diumenge. La reacció de la gent ha estat furibunda: prou d’eufemismes, prou de tonteries. La gent diumenge anirà a VOTAR en un REFERÈNDUM d’AUTODETERMINACIÓ. El tsunami ciutadà, que està anegant els conductes de la vella estructura de l’Estat espanyol, ja passa fins i tot per sobre de les entitats que sempre ens han mobilitzat. La gent vol okupar els col·legis electorals durant el cap de setmana, perquè no es refien de la policia, de cap, i diumenge, el que toca és votar, no celebrar no sé què. Hem d’anar a cara descoberta i desbordar els centres de cues; desbordar, sí. Eldiario.es treia avui una enquesta on deia que hi hauria una participació del 63%. És estrany que no hagin parlat de resultats tot i que, a hores d’ara, són evidents. Potser demà treuen una segona onada del sondeig. Els diaris tradicionals no han tret cap enquesta els darrers dies perquè, segurament, seria difícil tergiversar-les.
Però la gran noticia del dia s’ha donat en la compareixença d’Oriol Junqueras, Raül Romeva i Jordi Turull al migdia en punt. En un centre internacional de premsa cedit expressament pel president de Mediapro, Jaume Roures, els tres genets han explicat que s’ha cridat a 5.343.358 persones a votar. Per l’ocasió s’han habilitat 2.315 col·legis electorals, amb 6.299 meses i les corresponents 7.235 persones implicades en l’organització. El Síndic de Catalunya acompanyarà els observadors internacionals, hi haurà tota la premsa haguda i per haver escampada per tot arreu… i després de totes les preguntes, el Govern ha mostrat l’urna. La preuada urna, un recipient de plàstic semi-transparent i sòlid, totalment digne, amb una tapa negra, el precinto i el segell de la Generalitat de Catalunya estampat en color negre ben visible.
Aquests cubells de plàstic han deixat enrere els estúpids debats amb què ens vam entretenir fa uns mesos abans de l’estiu. Recorden les picabaralles entre els socis del Govern sobre si les urnes havien de ser de metacrilat, si les havia de comprar el Govern… oi que avui veuen com el més important és que hi hagi urnes, siguin com siguin? Xavier Garcia Albiol s’ha esforçat a dir que era el mateix cubell de rentar que té la seva dona a casa seva, i ha rebut de tot arreu: des d’acusacions de masclista, a fotos d’urnes d’altres països: cubells d’escombraries reconvertits, urnes de cartró… val a dir que, vist lo vist, les nostres són de les més boniques. I veient el context, segurament tots afirmaríem que mai havíem vist unes urnes més precioses que aquestes.
Al cap de poca estona, Méndez de Vigo, el portaveu del Govern espanyol ha comparegut donant una primera resposta en la tradicional roda de premsa del Moncloa dels divendres. Sí, la roda de premsa setmanal on s’anuncien les lleis catalanes que es porten al TC (un llistat que avui també ha estat present). El portaveu espanyol ha iniciat la compareixença amb una espècie de manifest, un monòleg d’uns deu minuts on ha fet un llistat de tot allò que fa que el nostre referèndum no estigui homologat: que no hi ha cens autoritzat, que no hem rebut la targeta censal, que que no hi ha sindicatura electoral, que la Comissió de Venècia no avala no sé què, que les lleis internacionals, la Constitució i el Sant Pare tampoc ens avalen, que tot és il·legal, i que els responsables són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Cinisme pur: el Govern espanyol es queixa de la suposada manca de garanties d’un referèndum que les tenia totes fins que ells mateixos se les van anar petant. Però, malgrat tot això, diumenge les urnes i les paperetes seran on toca a l’espera del que passi amb les actuacions policials: l’obstacle de diumenge, efectivament. Méndez de Vigo ha fet el discurs típic que es menjarà fonema per fonema de manera totalment íntegra quan es proclami el nou Estat. El mateix que va passar amb allò de “Cuba será siempre española“.
De moment, Moncloa ha decretat el tancament de l’espai aeri de Barcelona per a drones, avionetes i helicòpters. No volen cap imatge aèria. Obliden que es poden aconseguir igualment gràcies a les terrasses, o a les perspicàcies dels drons pirates. S’ha amenaçat amb multes de fins a 300.000€ als qui s’impliquin en una mesa electoral, i s’ha recordat als Mossos que tenen la missió d’impedir el referèndum. 300.000€, quina bogeria, quin espantall. L’Agència Catalana de Protecció de dades ja ha desmentit la legalitat d’aquesta penitència a la tarda. La policia catalana, a través del seu Major, ja ha dit que miraran de complir, però sense violència. Si hi ha una gran concentració de gent, persones okupant els col·legis, o si es troben amb resistència pacífica, s’evitarà la violència. Aquest vespre ja s’ha fet enrere a l’hora de desallotjar un dels col·legis que s’han activat en mode okupa.
I així s’ha arribat a les 17h, quan els centres educatius han cessat la seva activitat. Centenars de persones els han començat a okupar. Ara ja tot depèn de nosaltres. A menys de 48 hores per l’inici de l’activitat d’aquestes infraestructures i les altres com a col·legis electorals, l’Estat espanyol no ha estat capaç de fer ni tant sols una proposta per seduir els catalans. Res de res, ni tant sols el teatret que van fer al Regne Unit tres dies abans del referèndum amb el qual van enredar als escocesos. De Guindos ha intentat fer un amago de fer veure que podia prometre algun tipus de millora específica econòmica expressament per Catalunya. Podria, ja es veuria, res de cupo… els mateixos possibles de sempre, una vergonya en tota regla que ja ningú s’empassa. La mateixa pena que està donant la classe política europea, aquells toixons bufats amb corbata que no saben què dir quan se’ls pregunta sobre el nordest espanyol. Ahir, abans-d’ahir… en roda de premsa, el portaveu europeu de torn ho ha passat molt malament per sobreviure al bombardeig de preguntes dels mitjans internacionals sobre Catalunya. Méndez de Vigo ha patit moltíssim també aquest migdia davant les preguntes que referenciaven a una potencial DUI catalana, o a una votació efectiva diumenge. La ley, el referèndum és il·legal… estan desbordats. El portaveu espanyol ha arribat a deixar caure que el 2 d’octubre ni Puigdemont i ni Junqueras seran interlocutors vàlids perquè estaran deslegitimats democràticament. Home, de bajanades se’n podien dir moltes, però dir això d’aquells qui ompliran les urnes (urna = democràcia) de vots…
De moment, l’acte unitari de l’independentisme, al qual s’han afegit Podem i els comuns ha estat de masses per cloure la campanya a l’Av. Maria Cristina de Barcelona. Al mateix moment, Ciutadans cloïa la seva campanya a la Farga de l’Hospitalet, atiant novament l’odi. La polèmica ha esclatat després, quan Asens, que ha estat un dels ponents dels comuns, s’ha queixat que Mireia Boya (CUP) els acusés de traïdors si intenten devaluar el referèndum a la categoria de ‘mobilització’ com han estat fent fins ara. No té raó de queixar-se més enllà de la crítica a la terminologia emprada per la cupaire, el que hi ha convocat és un referèndum vinculant, no una manifestació o un pícnic com diuen a Espanya.. Avui l’esperpèntica Ada Colau també ha fet el cim de la summe equidistància: l’alcaldessa votarà, però en blanc. Respectable, però simptomàtic.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l’inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, ‘Zugzwang’, la trobaràs aquí
