L’espontani “no tinc por”, evocant el famós “Uh, oh, no tinc por!” del Club Super 3, ha estat el crit de pau d’avui a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Feia posar la pell de gallina. Allà s’han congregat desenes de milers de persones per retre homenatge a les víctimes d’ahir, però també a deixar molt clar a la minoria violenta que no tenim por, que no aconseguiran el que busquen, que tornarem a sortir al carrer amb un somriure, i que la democràcia sostinguda per la llibertat i la igualtat guanyarà. No pot ser d’una altra manera.
A Puigdemont, Forcadell, Junqueras, Colau i d’altres dirigents catalans, avui hem vist Mariano Rajoy (que compareixia aquesta matinada quan tot estava ja dit), i el rei, del qui només hem vist un tuit en tota la jornada d’ahir. Els plànols retallats de TVE intentaven amagar la presència de les autoritats catalanes a Plaça Catalunya, en aquesta gran demostració de pacifisme. Deixant de banda aquest detall, Els plors en l’abraçada Forcadell-Colau, les emocions a flor de pell entre els presents i els episodis de solidaritat des del minut ú, han donat la volta al món. Els barcelonins se’n tornaran a sortir, una vegada més, de ben segur que sí.
Avui era dia de dol, com ja els explicava ahir en Guifré, però inevitablement també de reaccions. El matí ha començat molt malament pels que no van seguir l’actualitat fins a altes hores de la matinada. Just quan anàvem a desconnectar-nos de les xarxes socials, amb la visualització de vídeos nocturns d’una Rambla de Barcelona buida on l’únic soroll que se sentia era el dels grills, l’alerta de Cambrils ens desvetllava i obligava a tornar a obrir el televisor. Avui s’ha trobat un segon cadàver entre la runa de la casa explotada ahir a Alcanar, i també hi ha quatre fugitius ripollencs en cerca i captura per formar part de la cèl·lula jihadista.
El Cos dels Mossos d’Esquadra s’han guanyat el respecte de tothom, però també dels anticapitalistes, que han emès missatges de reconeixement per la tasca de servei de la policia que entre tots paguem. Fins i tot les nacions estrangeres han lloat que la policia catalana ha pogut evitar alguna cosa molt més tràgica –si així es pot dir-, tant a Cambrils, com a d’altres poblacions on han estat perseguint els terroristes. Els Mossos, bé, la Mossa en concret, ha estat en boca de tothom després que ahir abatés quatre terroristes a la població tarragonina. Avui s’ha fet evident que, polèmiques quotidianes a banda, tenim una de les policies més preparades del món a les quals no els podem escatimar cap recurs, i més els que creiem que la Catalunya Estat no hauria de tenir exèrcit.
A través dels Mossos i la premsa digna hauran anat tenint notícia de tots els detalls. Parlem de premsa digna perquè la situació ha tornat a mostrar el millor i el pitjor de la gent. Diaris com El Periódico o La Vanguardia a Catalunya prenien una actitud miserablement groga, exposant els cossos de les víctimes a les portades impreses, tot faltant al respecte del dolor dels familiars de les víctimes, tal i com des de fons oficials es demanava evitar a la població. Si això havia regirat algun estómac esmorzant, al llegir les editorials a El País i El Mundo, i els articles d’Arcadi Espada i Lluís Bassets, els hauran conduit de la indigestió al vòmit.
L’espanyolisme ranci, no ha trigat ni 24 hores a assenyalar l’independentisme, o les accions d’Arran de les darreres setmanes com a principals responsables. En els textos amunt citats, es cridava a què els catalans es deixessin de referèndums i se centressin en la seguretat. Ens feien entendre que el “deliri” del referèndum havia fet que la Generalitat descuidés la seguretat. La realitat és que l’Estat va vetar l’accés dels Mossos a l’Europol, com també ha estat tractant d’impedir la convocatòria de 500 noves places de Mossos. Avui tot això no tocava, però en vista de la creixent remor de fons, el president Puigdemont ha hagut de fer aquest recordatori a primera hora del matí.
Com veuen, en poques hores comença a produir-se la normal transició entre el primer moment de xoc i aquella barreja de dol, importència i ràbia, i la cerca de causes, i responsables polítics. El debat polític s’anirà imposant en els propers dies, a poc a poc i, amb això segurament la normalitat. A alguns encara ens sobta que això es produeixi tant ràpidament, però en una societat empentada per la immediatesa dels mass media i ara les xarxes socials, ens hi haurem d’anar acostumant. Potser, en el fons, els ciutadans hi hem guanyat alguna cosa amb tot això: avui podem exigir responsabilitats, mentre anys enrere hauríem d’haver-nos empassat les conclusions del NO-DO.
Així, políticament parlant a comitiva espanyola s’ha sumat a la unitat d’acció del Govern català i l’Ajuntament de Barcelona. Rajoy i Puigdemont han presidit un gabinet de crisi oferint-se una treva en mig de la pugna pel referèndum que no s’aparcarà, com ha recordat el president català. Els dos presidents han comparegut públicament i han mostrat actitud col·laborativa, però la gestió de la comunicació no verbal ens ha donat la impressió que qui era el cap d’Estat era Puigdemont, i el seu homònim era el convidat de pedra. Visquem-ho amb normalitat. La prioritat, ara per ara, són les víctimes, després ja continuaran els pals.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
