Mentre el PDECat i la CUP segueixen amb un intercanvi de retrets de baix nivell, i Esquerra Republicana calla; mentre el PSC el PP i Ciutadans van llençant-se floretes per veure quin tipus de coalició formen un cop hi hagi avançament electoral a Catalunya, intentant donar per fet que l’1O no hi haurà referèndum, o n’hi haurà però no servirà per res, aleshores trobem Podemos i Podem i els Comuns.
Fa moltes setmanes que Albano Dante Fachín lidera una espècie de revolució contestatària contra la seva pròpia formació. Des de Podemos España, per entendre’ns, tant Iglesias com Echenique i des de fora un ressuscitat Monedero li demanen la dimissió perquè no està acatant les ordres de la cort. Des de dins, Fachín intenta capejar la contestació interna mentre fa front al discurs reaccionari d’ICV que de moment està conquerint el moviment dels comuns de Colau i Domènech.
A ICV ja no queda cap valor potent llevat d’alguna excepció com podria arribar a ser Ernest Urtasun. La direcció d’ara, la de Marta Ribas i David Cid està fent bona –per reaccionària- als malaguanyats Herrera i Camats, mentre el PSUC es segueix recargolant de dolor a la tomba. Fins i tot Esquerra Unida i Alternativa, s’ha omplert de dignitat amb un Joan Josep Nuet que s’ha distanciat dels ecosocialistes mullant-se per la democràcia. Vist el panorama, Iniciativa ja es podria haver extingit, però va jugar amb intel·ligència les seves darreres cartes i va decidir regalar la seva estructura (i la servitud dels seus deutes), a Colau i Domènech, a canvi d’una mica més d’alè i alguns càrrecs estratègics.
I la gran por que tenen, i per això tothom està pressionant, és que Fachín se’n surti i sigui capaç de bastir un pol que pugui atraure suficients suports com per poder-se presentar a les properes eleccions al Parlament d’igual a igual amb els comuns. És per això que l’argentí ha decidit agafar la bandera del ‘No’, que ningú s’atreveix a agafar a cara descoberta, i defensar a tort i a dret que cal que el referèndum es celebri, encara que sigui unilateralment. De fet, res que no hagués sortit de la boca dels dirigents de CSQEP… abans de 2016. Amb la força del discurs, Albano Dante podria triar si es presenta sol, o bé negociant el cap de llista o el núm. 2 directament amb Ada Colau en una gran coalició (de fet, un CSQEP 2.0).
Tot això se surt dels esquemes de Madrid, on Podem és concebuda com una simple sucursal del que decideixi Iglesias, i els comuns també, que ja van comprar el marc mental abans que els ho demanessin. Al final, resulta que qui semblava menys predisposat a tot és qui farà costat, des del ‘No’, a la convocatòria de l’1 d’octubre, i això serà bo per la democràcia, per la participació i, segurament per retratar els discursos i la superioritat moral de l’esquerra [acomodada] de debò. La setmana passada, Enric Vila proposava que els independentistes agafessin Fachín i el portessin a tots els debats sobre independència Sí o No a defensar la segona opció. Amb això, i aquest candidat que s’hi posaria bé, ja tindríem una campanya del Sí i una del No.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
