L’Estat espanyol no té més remei que arxivar la causa contra Mas, Ortega i Rigau, o bé absoldre’ls. De fer el contrari, “executar la sentència”, com adverteix aquest divendres Soraya Sáenz, el propi president ja ha avisat que en funció de quin sigui el grau de desconnexió de Catalunya vers Espanya, el que diguin els jutges del país veí no tindrà gaire validesa. Aquest és el sidral que té organitzat ara l’Estat espanyol, i el dilema de la CUP, que segueix repetint una vegada i una altra que no el faran president, fent el joc als partits unionistes i als estaments de l’Estat.
Ja és això, la controvèrsia. Mas s’ha convertit en una espècie de Macià –salvant el context històric-, més que no pas un Companys (de moment). No tant per la controvèrsia, sinó per les arrels. Macià era un home d’ordre -de fet era Coronel de l’exèrcit espanyol-, i Mas, membre d’un partit conservador català vinculat a la burgesia barcelonina; una baula més del sistema autonomista de la Catalunya claudicadora fins el dia que va pagar les conseqüències d’haver demanat un ‘pacte fiscal’ i d’haver avançat posteriorment les eleccions. Un segle abans, els fets del Cu-Cut! Van fer canviar d’actitud l’Avi, que va protagonitzar un gir ideològic que el duria a la proclamació de la República Catalana.
Avui el president ha advertit novament l’Estat en un pas endavant més del órdago separatista catalán que no pensa acatar la possible inhabilitació si Catalunya ha tornat a passar pantalla. Això ha enfurismat tant a la vicepresidenta, com a la caverna, que segueixen amenaçant amb la suspensió de l’autonomia. Que ho facin si tenen nassos. La imatge dels 400 alcaldes i els més 5.000 manifestants aixecant les vares i les estelades per acotxar el president encara cou a Madrid. Del que es tractava era això, de transformar el que havia de ser l’agenollament davant una justícia manipulada que s’ha convertit en un veritable punyal contra la democràcia, en una nova mostra de dignitat i de rebel·lió. Sí, és per això que calia i era necessari aquest “bany de masses” del president, tenir el Macià de dretes, que encara els fa més mal perquè se’l creien dels seus, o és que es pensen que els idealitzats i fins i tot mitificats Macià i Companys no van ser figures controvertides en el seu moment?
És habitual mirar el passat amb els ulls del present. És comprensible. Nosaltres no hem viscut el context d’aquella època, no en coneixem el dia a dia, i només tenim a l’abast les aproximacions històriques dels historiadors o dels llibres i la premsa de l’època. És per això que escrivim ‘El Dietari del Procés’ dia sí dia també. Si tot va bé, d’aquí a molts anys, quan s’estudiï a les aules el moment de la independència, la lectura que se’n farà serà la del recorregut del fill polític de l’autonomista Pujol, que un dia va decidir fer el pas en un moment de màxima asfíxia econòmica per part d’Espanya que, no ho oblidin, és la única responsable de les retallades que hem hagut de patir aquests darrers anys. Segurament, si Mas segueix com a president, tothom voldrà conèixer la seva figura –encara que ara no siguem conscients de la transcendència històrica que pot arribar a adquirir el personatge, ni de la necessitat que per la mateixa tradició tenim de crear herois i màrtirs- i l’estudiaran com quan nosaltres ens interessem pels orígens familiars i el context de l’època de presidents mítics del passat.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
