La realitat és ben crua per tots dos flancs, però també pels que es volen situar al mig, per sobre de bé i del mal. A una setmana i un dia de les eleccions, les enquestes, que mai havien estat tantes i tant dispars, segueixen generant incertesa, i no donen a ningú com a clar guanyador. Així, en funció de qui encarrega el sondeig, s’anima a uns i a altres a anar a votar. I és a aquestes altures quan arriben les promeses increïbles, o els dubtes sobre totes les formacions.
A Junts per Catalunya proposen que el president Puigdemont (l’únic eix real de la candidatura i el programa) torni, junt amb el Govern a l’exili, al país per ser investit president si guanya. Saben bé que el més probable és que no hi arribi perquè a la primera passa que posi en territori de l’Estat espanyol serà detingut. La qüestió seria, i per què va marxar si estava disposat a córrer aquest risc?
A Esquerra Republicana tampoc poden donar excessiva credibilitat a l’alternativa Junqueras. El govern espanyol segueix donant senyals que no alliberarà el presidenciable republicà en breu. Potser ni tant sols en el cas que sigui escollit president. Però els dubtes encara sobrevolen: votaran Puigdemont? Es decantaran per un pacte amb els comuns i la CUP arraconant el PDECat? ERC s’hauria de preguntar què ha fet malament perquè tenint el seu candidat a la presó les seves expectatives de vot hagin baixat considerablement respecte a fa dos mesos.
A la CUP el discurs segueix essent igual de nítid que els primers dies. Malgrat deixar les portes obertes als comuns, el discurs pren una dosi de realisme en veure que la cosa és més difícil del que es pensaven, fins i tot des de fora del Govern. Carles Riera però, sembla disposat a entrar en un executiu de desobediència.
A Ciutadans estan tirant la casa per la finestra. Rere el rostre angelical que sosté un cor com si fos un bebè d’Arrimadas, s’amaga el suport a la més cruenta repressió. Els taronges estan disposats a jurar el que sigui per arrabassar el màxim de vots possibles al PP, al PSC i el que puguin dels comuns. La despesa en campanya ha superat, de ben segur ja tots els límits, i la seva victòria sembla cada vegada més propera. Molts no acabem d’entendre com pot ser possible que l’odi que amaga aquesta formació cap a Catalunya, pugui arribar a aglutinar una part de la població tant important. Cs és un perfecte producte de màrqueting explotat a les mil meravelles per una Inés Arrimadas que s’ha après molt bé l’estratègia: interrompre i desqualificar l’emissor. Dir que tot és mentida i aleshores llençar el missatge demagògic i simple. I cala.
El PSC segueix ballant per despistar els seus electors, i que no vegin que són els socis necessaris i imprescindibles per l’aplicació del 155. Aquesta setmana han marxat les obres de Sixena als morros de l’alcalde Ros, i Iceta proposava avui aconseguir alguna cosa plausible d’Espanya durant els dos propers anys, si és president, i sinó plegaria. Qui s’ho creu això? Com a salvapàtries també ha afegit que demanarà l’indult pels presos polítics si surt com a president. El PSOE no ha trigat gens a desqualificar-lo.
Del PP què en podem dir? Amb el 8% governen de facto Catalunya, i segueixen instal·lats en el radicalisme més destructiu, en aquesta espècie de cursa amb Ciutadans per veure qui és més franquista, o qui estova més les persones i els símbols de Catalunya. Segueixen jugant amb el termini d’aplicació del 155, mentre el pot de les pensions ja deu calers als bancs, i Albiol segueix passejant la seva demagògia de barri pels debats i els entrevistes. Però tant Albiol fa uns dies, com avui Rajoy han comès el greu error de declarar el següent: “El PP és l'única garantia que Catalunya seguirà sent Espanya i Europa”. Ho recordarem.
I, finalment, els comuns. Domènech instal·lat en aquesta espècie d’involució cap a l’ecosocialisme clàssic d’ICV, segueix sense donar cap resposta a la disputa nacional, però afirma que són el partit que més aliances ha teixit a l’estat perquè algun dia es pugui votar un referèndum. Quan se li pregunta per quines aliances, anomena els alcaldes del canvi, els del seu propi partit. Però el pitjor error, que fins i tot els fa entrar en contradicció amb el discurs teòricament feminista, és culpabilitzar els partits independentistes de la situació de crisi que hi ha ara mateix a Catalunya, com si les bastonades o la repressió judicial fos culpa dels reprimits. Els comuns segueixen buscant jugar a dues aigües, i és molt possible que finalment sigui decisius, però si aleshores no fan un cop de cap, probablement anirem a unes noves eleccions.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
