Mas ha revolucionat avui el “país petit” que cantava Lluís Llach ja fa uns anys, en la visita oficial del president a França, des d’on ha començat a fer pedagogia activa a favor del procés sobiranista. A partir d’avui, Catalunya té un peu a la UNESCO, mentre que l’SNCF -la companyia de trens francesos-, tornen a ensenyar el nas.
Mariano Rajoy ha intentat aquest cap de setmana aportar un motiu raonat per a que Catalunya segueixi formant part de l’Estat espanyol. L’enèsim intent. Dir que els països petits com Catalunya no son rendibles, o no poden influir tant com els grans -vegin sinó la capacitat d’influència contrastada de l’Estat-, només ha acontentat als seus socis ideològics del PSC-PSOE. Lucena sortia ràpidament a donar-li raó, i afegia que no seríem gaire “rellevants”. Rellevants en comparació a quan? a ara?
Tots sabem que actualment el PSC es troba en un moment de gairebé naufragi. Perdut el rumb, no troben la persona que sigui capaç de revolucionar el marc ideològic del partit i construeixi un discurs coherent. El camí del mig mai funciona, i això li ho recorda el pare PSOE a cada trobada. Així, les mancances per trobar un líder fort i que es pugui imposar, fan que hagin d’adoptar, entre tots, discursos d’altri per tenir ni que sigui una mica de protagonisme. El vaixell cada vegada fa més aigües: la ruptura interna és cada vegada més evident, i gent d’un pensament nacional tebi com Joaquim Nadal avui es pronuncien a favor de la independència i d’un PS que inclogui la “C”. I hi ha més, avui dilluns s’ha donat a conèixer el “Manifest de juny”, promulgat des de sectors crítics en què s’insta, a més, a no defensar el “NO” com uns unionistes qualsevols. Federalisme no és igual a unionisme. Per a federar-nos primer hauríem de passar per l’estadi de l’Estat propi. Aquesta és la prova del cotó per a detectar els federalistes de debò.
En una tríada perfecta hi trobem a Duran i Lleida, cada vegada més aplaudit per el PP i el PSOE (el PPSOE), que amb els seus estirabots s’allunya d’aquell sentit comú que sempre ha dit defensar. Francament, davant de tanta disbauxa i desesperació argumental, un troba a faltar els arguments majors i apocalíptics de la Sánchez-Camacho. “No se cobrarán les pensiones”, “los títulos universitarios no tendran validez”, etcètera.
Tornant a l’inici, tenir presència parcial a la UNESCO, és un fet rellevant car es tracta d’una representació al marge de l’Estat en un organisme internacional. S’ha de dir que aquest és un dels pocs fruits del nou Estatut. “Anem accentuant la nostra presència internacional” és el que declarava Mas. Crec sincerament que si després de tots els esforços la consulta no es produeix, com vol el PSC, PP, PxC, C’s, o la gent vota NO tal i com desitja també el PSC; farem el pena democràticament.
Per altra banda, el govern català torna a flirtejar amb la companyia de ferrocarrils francesos SNCF. Que l’SNCF finalment es fes amb la gestió de la xarxa ferroviària catalana, seria tot un desafiament no només a RENFE, sinó al Ministerio de Fomento, i a la seva inoperància i incompetència. Posar una companyia realment seriosa en una de les xarxes de tren més transitades d’Europa, actualment segrestades per l’especulació de RENFE, seria una bonanova per tots els usuaris més o menys regulars de les línies de tren catalanes, i un fet especialment anhelat pels de la xarxa del Maresme.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l’inici al bloc Oriols
