Jaume Sastre deixa la vaga de fam que l’ha dut a convertir-se en un heroi després de quaranta dies durant els quals la seva salut ha minvat considerablement fins posar en risc la pròpia vida. Tant la comunitat educativa com un munt de veus solidàries li han demanat que ho deixi, que farà més feina viu que mort després de milers d’agraïments, i el professor ha cedit. El seu objectiu era motivar el diàleg amb José Ramón Bauzá, el president de les Illes Balears que ha fet cas omís durant tot aquest periple. Batalla perduda doncs? No, ara és el torn de la democràcia, i del poble. Les properes eleccions a les Illes no seran com les anteriors.
Qui finalment ha obert la llauna de la cursa electoral per aspirar a primer secretari del PSC és Miquel Iceta. Després del no final i sobtat de Núria Parlon en veure que els barons socialistes no estaven disposats a acceptar les seves exigències, ha estat Iceta, el baró més obscur, poderós i influent qui ha decidit presentar-se. Aquest poder porta el PSC espantat de fa temps, de fet, l’aparell va preferir posar Navarro abans que ell, però Navarro es va veure obligat a repescar-lo quan les coses van començar a agreujar-se. Ara ja no queden més homes de palla al mig que vulguin o es puguin cremar, i el PSC ha claudicat. Iceta surt de la penombra del PSC i a partir d’avui ja ha començat a demanar suport per recollir els 2.000 avals necessaris per presentar-se. Serà difícil que no els reculli.
Miquel Iceta s’autoproposa amb un programa improvisat en quatre dies sota el lema “Reconstrucció”. Ho explica en un bloc creat expressament per a la promoció de la seva candidatura. El bloc, per cert, està creat tres dies abans de l’anunci de la dimissió de Pere Navarro. El cervell a l’ombra del PSC serà el Ròmul Augústul d’un partit que més que reconstruir, es deconstruirà. Iceta ha estat la persona que ha conduit el gir ideològic del PSC que l’ha abocat a l’abisme: del catalanisme al seu estimat PSOE, al que proposa ajudar a renovar-se.
Què es pot esperar d’algú que no ha fet mai res més a la vida que viure de la política a l’ombra dels líders del PSOE? El manifest en el qual demana suport i es ven és molt clar. Miquel Iceta proposa una declaració d’intencions sense gaire contingut i molt genèrica, i a més a més remet a aquell qui vulgui saber què pensa que es llegeixi un text del 2011 i un altre del gener del 2013. Fa més d’un any i mig de tot això i d’aleshores ençà ha plogut molt. No per Iceta que s’ha passat els darrers anys escrivint textos interminables i maquinant estratègies d’acord amb el PSOE i a les esquenes del poble de Catalunya. Encara és ben viu el record dels negociadors de l’Estatut quan van arribar a Espanya: a una banda de la taula, la delegació catalana; a l’altra, la del govern espanyol i Miquel Iceta. Al que quedi del PSC ploraran no haver acceptat les condicions de consens de Núria Parlon.
I què faran els crítics? Doncs molt probablement gairebé res, com de costum. Els crítics no han estat mai units del tot entre ells, ni han aconseguit generar prou força com per ser rivals de cap candidat de l’aparell. No van poder amb un desconegut Pere Navarro el 2011, tampoc podran ara amb Miquel Iceta si acaben fent el pas. Joan Ignasi Elena es planteja directament l’opció de l’escissió abans de plantar cara en un congrés extraordinari. Àngel Ros, que va fugir del Parlament quan va veure venir la tempesta, ha fet més de talp que de crític real. Ara aplaudeix la candidatura més retrògrada que el PSC podia presentar.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014
