Dia de dimissions i passos al costat en la política catalana, coincidint amb el segon aniversari del més famós i ‘in extremis’ pas al costat de la història recent del nostre país, el d’Artur Mas, que va deixar pas a Carles Puigdemont. Precisament Mas, de manera totalment imprevista, ha convocat avui els mitjans per anunciar la seva dimissió com a president del PDeCAT. Per què? I per què ara? Ell ha dit que després dels bons resultats de Junts per Catalunya (del qual ha atribuït part del mèrit al propi PDeCAT), és hora d’eixamplar encara més el seu partit i toca donar pas a lideratges nous. A més, ha dit, el calendari judicial que l’espera a partir d’ara serà ben intens: defensar el seu patrimoni davant el Tribunal de Cuentas, que se’l reclama pel 9-N i retre comptes al Suprem per la seva vinvulació en l’1-O li portaran temps.
Ara bé, Mas no ha dit el que li espera de manera més propera: la sentència del cas Palau. Ell no va ser jutjat per aquests fets, però sí l’extresorer de CDC. Possibles penes de presó tant per ell com per Millet i Montull tornaran a fer remoure el 3% i esquitxaran el PDeCAT. Però és clar, com més refundacions hi hagi i menys cares d’aquells temps quedin, més fàcil serà al partit sortir-se’n. Però és clar, dimitir just després de la sentència seria admetre del tot la seva culpa. La reacció al cas Palau la farà segurament Marta Pascal, a qui ja no es poden llançar totes les crítiques de manera tan directa. Tot s’esvaeix.
L’altre possible motiu pel moviment de Mas és intentar salvar el partit. Junts per Catalunya s’ha embutxacat 34 diputats al Parlament, la gran majoria dels quals no són ni militants del PDeCAT. A més, la candidatura es presenta com la llista de Puigdemont. El PDeCAT va dir fa uns dies que podrien adoptar la forma de JxCat a les municipals, veient que és la marca guanyadora. Però és clar, això serà si Puigdemont i els seus aliats més íntims volen. Per exemple, Elsa Artadi, que fins i tot es va donar de baixa del PDeCAT abans de començar l’aventura de JxCat, deixant clar que no és el mateix. Ara Puigdemont haurà de triar entre liderar el PDeCAT i així teixir de nou els dos subjectes o anar directament a la seva i continuar buidant de contingut el partit.
D’altra banda, avui també s’ha sabut que Carles Mundó deixa la política. El conseller destituït de Justícia no agafarà l’acta de diputat i tornarà a treballar d’advocat. Estava cridat a ser un pes pesat d’Esquerra i fins i tot a presidir el Parlament. No obstant, el component de la família probablement hagi jugat un paper important. Els 32 dies a la presó han fet mal. I ara queda el pitjor: un llarg camí cap a un llarg judici que el pot tornar a la garjola. Fins a 30 anys!
Amb tot, des d’un punt de vista de conjunt, el que ha fet Mundó no només és bo, sinó que és saludable pel procés. Un president del Parlament que està en llibertat sota fiança i amb mesures cautelars té molt poc marge d’acció per forçar la màquina. Els líders d’aquests dos últims anys han pogut recórrer camí fins la declaració d’independència perquè estaven ‘nets’. Calen que els grans líders, els que han estat a les portades de tot el món, continuïn. Però també calen de nous que no estiguin cremats i puguin seguir empenyent fins que el mur caigui. Això és una cursa de fons… i de relleus.
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
