“Això no ho havíem vist mai aquí”, em deia una veïna de Neumünster dilluns al migdia. “Avui som el centre del món”, comentava un periodista local incrèdul. I no exageraven, perquè la quarantena de professionals de la comunicació que estaven fent guàrdia a la normalment tranquil·la població del nord d’Alemanya. “La jutgessa que ha de decidir avui sobre Puigdemont segur que es troba davant del cas més rellevant de la seva carrera”, em deia el periodista dilluns, abans que el jutjat de primera instància de Neumünster decidís deixar Puigdemont en custòdia mentre no es fixen unes mesures cautelars mentre no duri el procés d’extradició.
Amb tot, rere l’expectació mediàtica i els comentaris simpàtics plens de sorpresa dels transeünts, s’hi amagava una nova realitat que suposa una humiliació majúscula per una bona part de catalans. Vaig arribar a Neumünster dilluns, i haver-me d’enfrontar amb els murs i els filferros d’una presó per cobrir l’actualitat de Carles Puigdemont era colpidor.
Feia fred. Molt de fred. L’ambient era gèlid, com també ho era la notícia que havien vingut a cobrir desenes de mitjans de comunicació de tot el món. El vent polar que compartíem amb Puigdemont –separats només pel mur de Neumünster– a finals de març ens recordava a tots que érem a una terra ignota pel procés català.
L’Estat espanyol, però, en el seu afany d’empresonar les idees independentistes, ha traslladat un conflicte identitari ibèric que porta segles en marxa al cor d’Europa, a la direcció ‘de facto’ de la Unió Europea. Berlín sempre ha donat suport a Madrid pel que fa al procés, però sota la condició que no esquitxés ni políticament ni econòmicament ni Alemanya ni la UE. Ara les autoritats espanyoles situen al país teutó a l’ull de l’huracà. I, de rebot, el CNI i companyia fan un favor a l’independentisme català creant-hi simplicitats en un país que en els últims anys ha estat el fortí ‘unionista’ del vell continent –el diari ‘Die Welt’ ha tret avui una enquesta que afirma que el 51% d’alemanys estan en contra d’extradir Puigdemont, per un 35% que hi estan a favor.
A molts habitants del país germànic l’independentisme català els ha evocat a les seves èpoques més fosques, quan el nacionalisme va podrir Alemanya fins situar-la en la pitjor vergonya mundial de tota la història. En un país de poques banderes nacionals pel carrer i ple de gent encantada de parlar en anglès, sense problemes per deixar de banda el seu idioma amb estrangers, i sorpresa perquè gent d’altres països sàpiguen alemany, és normal que el nacionalisme creï rebuig. I és clar, és molt més fàcil etiquetar de nacionalisme a qui vol ser independent que a qui ja té un estat.
Ara bé, tot s’ha capgirat en els últims dies. Si l’independentisme els recordava als anys 30 del segle passat, l’empresonament d’un polític els trasllada del tot aquells ignominiosos temps. “Però a Catalunya us sembla bé que haguem engarjolat el vostre president?”, em deia un ciutadà. “No entenc com Alemanya s’ha ficat al mig d’un conflicte espanyol, el govern de Merkel s’ha buscat un problema”.
L’expectació mediàtica es refredava dimarts a la tarda, quan l’advocat del president va acabar de donar explicacions. Ja estava tot el peix venut per aquell nou gèlid dia davant la presó de Neumünster. Jo ja no hi tornaria més. L’última llambregada a l’entrada del centre penitenciari que, per unes hores, tornava a quedar inhabitada, encara la tinc gravada a la retina. Serà difícil que l’oblidi, així com els historiadors del futur del Principat sempre hauran de passar per Neumünster per entendre i explicar als catalans del futur fins a quin punt vam arribar el 2018. Per segona vegada a la història, un president català patia tant l’exili com la presó. El primer va ser Lluís Companys, i el segon Carles Puigdemont, tal com recordava el president de Turíngia a Twitter dilluns. “Tot és molt absurd, en el fons”, deia una periodista. “És difícil de creure que siguem tots aquí, i per aquest motiu”, afirmava una altra.
Dimecres, abans de tornar a casa, vaig tenir temps de visitar un lloc encara més recòndit, més inhòspit, més gèlid, més hostil: la benzinera on van detenir el president. Els treballadors d’aquest petit establiment a Schuby es posen tensos quan se’ls pregunta pels fets, que a comptagotes atreu periodistes. També vaig poder fer un cop d’ull al tribunal superior del ‘land’, a Schleswig, a pocs quilòmetres de Schuby. Gaudeix de les seves vistes privilegiades d’un paisatge que combina l’aigua del llac Burgsee i la natura que l’envolta mentre espera sense pressa. En poques setmanes es convertirà en el lloc que confirmarà el fortí que suposa el col·laboracionisme entre estats, o bé esdevindrà la meca de la causa independentista, elevant-la a una legitimació mai somiada. Tot dependrà de la decisió del jutge.
Cada vegada que m’apropava més a l’aeroport d’Hamburg, per tornar a Catalunya, la presó de Neumünster quedava més enrere, retenint entre les seves reixes l’ambient gèlid habitual, i també una inesperada visita: la dignitat de molts catalans representada per Carles Puigdemont.
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
