- Publicitat -
El govern català no havia assegurat mai a la història de manera tan rotunda que celebrarà un referèndum d'independència vinculant en una data concreta. De fet, mai havia donat tantes senyals que aquesta vegada va de debò i mai havia tensat tant la corda contra un govern espanyol. A més, mai la dreta, l'esquerra i l'extrema esquerra catalanistes havien treballat de manera tan unida en un projecte comú. No van fer front comú ni per combatre el feixisme que els estava a punt d'esmicolar. Ara, però, es pot afirmar que l'independentisme polític està en el millor moment per la fortalesa i unitat entre el president, el Govern i els representants al Parlament. El sobiranisme civil hauria d'estar extasiat, oi?
Doncs no és el cas. Cada vegada es fa més difícil trobar algú que estigui ple d'il·lusió pels mesos que vénen. Els manifestants a les mobilitzacions han baixat, així com les estelades als balcons, els voluntaris actius de l'ANC són menys i l'escepticisme s'ha instal·lat en les files independentistes. Per què? Pel cansament acumulat, fruit de la llargada i la intensitat del procés, per la sensació de bucle (episodis de discòrdia entre les formacions, partidismes, ambigüitats eternes d'alguns, percepció de déjà-vu respecte el camí cap al 9N) i per l'exposició pública que els mitjans d'aquí i d'allà fan sobre el tema. Està justificat de sobres que la gent estigui extenuada. És per això que en les converses sobre política a Catalunya cada vegada es poden sentir més expressions del tipus: “Que s'acabi ja”, “no votarem”, “ja n'estic fins als collons/ovaris del procés” o bé “quan a la tele parlen del procés, jo canvio de canal”.
Tothom està esperant les urnes, però de manera menys activa que mai. Amb tot, el moviment tampoc es pot permetre el grau més alt de desmobilització d'ençà que va començar el procés just en aquest moment. Encara que els polítics vulguin entrar en concrecions, és evident que un referèndum unilateral només tindrà números de ser acceptat per la comunitat internacional si registra una participació equiparable a les eleccions al Parlament. Sí, estem parlant de més de tres milions de vots pel cap baix. I si des del carrer, des dels barris i des dels pobles no es fa res per mobilitzar aquells que potencialment com a mínim podrien anar a votar, el projecte sortirà derrotat pel lloc on menys se sospitava que ho podia fer fa anys: per la mobilització popular.
Aquesta circumstància no és ni molt menys sinònim de davallada sobiranista. La gent continua esperant per votar i sortirà en massa per posar la papereta a l'urna, com a mínim els independentistes, que encara que es manifestin menys no s'han convertit de sobte en amants de l'Estat espanyol. Amb tot, hi ha el perill que el cansament ho engegui tot a rodar. I si és així, Mariano Rajoy haurà guanyat amb l'eina que utilitza des del primer dia: guanyar per desesperació del contrincant.
Ni jutges ni sentències, la gran estratègia subterrània és i sempre ha estat allargar el procés fins que 'baixi el soufflé'. Aquest Dietari, relatant una conversa d'amics, ja alertava d'aquesta tàctica… l'1 de març de 2014!! Deixarà el poble català que el govern espanyol guanyi amb la seva estratègia, quan està a les mans de la ciutadania que no sigui així?
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
Publicitat
