13 de setembre de 2013. La cort del rei Rajoy anuncia que el cavall amb el missatger ja ha sortit de Castella, i en quaranta-vuit hores arribarà a la ciutat olímpica. Les esperances a la cort del rei Artur son més aviat escasses. El missatger duu a les seves mans la carta de resposta de Rajoy a la petició d’empara del rei català per convocar un referèndum d’autodeterminació. La majordoma de la Moncloa ja ha deixat entreveure la negativa al diàleg i l’entesa, fent servir d’escut les lleis supremes de Castella, concebudes al llit de mort del Generalísimo. El missatger, que no coneix el contingut de la missiva, tampoc és conscient de la responsabilitat històrica que té la seva missió. Sota el braç, dóna aixopluc a la resposta que acabarà amb l’Estat espanyol tal i com el coneixem avui dia.
Els contactes discrets entre les dues corts en els darrers temps s’han declarat infructuosos, per bé que hi han contribuït les interferències d’alguns nobles catalans. Aquests, tant aviat declaren lleialtat al rei Artur, com viatgen en secret a Madrid per conspirar amb el rei castellà contra Catalunya. Mentrestant, el mal estat de les finances que pateix la Generalitat, sotmesa per les armes a Castella, ha desembocat en una greu crisi social al carrer. El poble demana solucions, resposta, fermesa a un monarca català que de moment guanya temps amb promeses i algunes accions. Així, el poble finalment ha pres la iniciativa i la falç, i s’ha posat a segar cadenes; iniciant una revolta pacífica que s’ha estès ràpidament pel principat, esdevenint un clam majoritari i imparable. Això ha convençut finalment el rei Artur, que ha començat a enviar missatgers a les principals corts europees per demanar un ajut que sempre li ha estat negat. Però si el rei no és capaç, i cedeix al poder de Castella, el poble el tombarà i proclamarà un nou rei. De candidats ja n’hi ha, i d’entre els seus nobles i consellers més fidels, n’hi ha un que ja compta amb el favor del poble.
Finalment, el missatger arriba a… la “Pina de Sant Jaume”, en menys temps del previst. La dissort l’aboca però a la desesperació al no trobar el lloc exacte que li han indicat. La Pina, la Pina… on deu ser la Pina? Finalment troba la plaça de Sant Jaume gràcies a la lògica, i preguntant per la cort catalana. El seu rei és tan ruc que ni tant sols ha estat capaç de copiar bé l'adreça del Palau de la Generalitat, i que apareix com a remitent en la carta que va rebre el juliol. El missatger, ignorant tanta neciesa s’ha tret un bon pes de sobre: ell ja començava a pensar que l’enviarien a la quinta forca si tornava sense haver pogut lliurar la carta. Pobre il·lús si sabés que al seu rei en realitat tant li és si la resposta arriba a destinació o no. Quan la carta arriba a mans del rei Artur, l’ànima li cau als peus.
Expliquin-ho com vulguin, facin totes les metàfores que desitgin, però el procés ara sí que entra en la seva fase decisiva: la del valor i la dignitat dels líders. Mariano Rajoy ja ha respost amb una carta que podria confondre’s perfectament amb un exercici de redacció d’un estudiant d’ESO. La burla és grotesca, perquè Rajoy no només no és capaç de donar una resposta a l’altura del president d’un Estat respecte a una qüestió especialment important, sinó que a sobre, reconeix que després de dos mesos, no ha estat capaç ni de mirar-se l’informe del CATN adjunt. I li és igual. En poques ratlles Rajoy es limita a donar llargues, obviar la Via Catalana, i seguir amb el discurs de l’unitat d’Espanya i la sortida de la crisi. Un nou insult a Catalunya, i l’enèsima burla a la democràcia.
No s’hi val a perdre més el temps tractant de fer veure que hem de buscar una pregunta original, que acontenti tots els partits per guanyar temps i així anar fent giragonses i eludir la responsabilitat de convocar amb total claredat un referèndum o consulta amb una única pregunta sobre la independència de Catalunya Sí o No, el 2014; o bé unes plebiscitàries per al mateix any. Ara és hora d’enllestir la llei de consultes i convocar igualment. Quan ens ho portin al tribunal ja convocarem les plebiscitàries, sense dilacions, però posem ara ja fil a l’agulla. L’ANC, amb la Via Catalana cap a la Independència ja ha aconseguit una cosa absolutament sorprenent, com son els reconeixements –no explícits- d'Estats com Letònia i Lituània, tot just abans d’haver ni tan sols convocat el referèndum. Dediquin cinc minuts a escoltar les interessants explicacions de Vicent Partal sobre l’assumpte. No descartin sorpreses importants quan proclamem la independència en aquest sentit. Les coses a vegades son més fàcils del que ens volen fer creure. Només cal saber-ho veure i tenir fe en les nostres capacitats. Ho sabem, i dimecres ho vam tornar a demostrar.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
