L’actitud dels partidaris del “no”, ja ha començat a donar validesa legal al referèndum per la independència des d’avui mateix. L’actitud dels genets de l’apocalipsi posicionant-se a favor de conformar un bloc pel no, ha començat a desplaçar-se més enllà del discurs de la il·legalitat constitucional, amb la que veuen que no han convençut ni al poble, ni a Artur Mas.
Fixant les postures prèvies a l’inici del debat de política general del Parlament d’aquesta setmana (el debat sobre l’estat de la nostra Nació), el PP demanava a través de Cospedal i Sánchez-Camacho una aliança dels antiindepentistes, aglutinant entitats i d’altres sectors de la societat contraris a la llibertat. Una primera mostra de força real sobre el terreny serà la manifestació del 12 d’octubre, convocada per entitats anticatalanes, i amb la participació d’afins al règim.
Aquesta passa més enllà del discurs habitual, simbolitza l’assumpció de què la convocatòria del referèndum està al caure i és irreversible, gràcies a la fermesa de l’ANC, ERC, CUP i la CDC d’Artur Mas, que és qui ha de convocar el poble. Pràcticament esgotat el cartutx Duran, Rajoy ha de passar ja definitivament a l’acció: Margallo ha convocat en les darreres setmanes tots els ambaixadors europeus que ha trobat per transmetre’ls el missatge de la unitat d’Espanya. El PSOE segueix agafant-se a subterfugis, traient ara els tòtems, per intimidar-nos: l’expresident Zapatero, i el Sant Cristo Gros, Felipe González.
El discurs tardofranquista de González, ja el coneixem. Negar l’evidència, negar la possibilitat de votar, negar la viabilitat de l’Estat català. A Catalunya, les seves declaracions ja fa molts anys que cauen en sac buit. Que aparegui als mitjans de casa nostra és degut única i exclusivament al respecte pel càrrec que va lluir. Però anem a Zapatero. El darrer expresident socialista que ha patit la Catalunya sota domini espanyol, va començar a governar amb un discurs plurinacionalista i va acabar signant la capitulació davant de Merkel i els mercats, cedint el tron a un PP que no ha aportat res de nou. Les polítiques que està practicant Mariano Rajoy no fan més que donar continuïtat a les que va iniciar el PSOE.
Zapatero però, proclama el discurs de la barbàrie als quatre vents, en una síntesi del que representa que defensa el PSOE i el PSC. A banda de titllar d’inviable la consulta, té el cinisme de dir que caldria arribar a acords per reformar la Constitució i reconèixer els nostres trets diferencials. Parla de fer una gran aliança per reformar la Constitució i desactivar la independència. Quina vergonya, senyors. Catalunya va estar provant aquest pacte les dues legislatures que ell va presidir, en un diàleg que es va prolongar durant anys amb l’Estatut. Zapatero es va comprometre a aprovar el que sortís del Parlament, i el que va fer va ser ribotar-lo, mentre s’hi pixava –amb perdó de l’expressió. Ni González, ni Zapatero, ni ara Rubalcaba tenen cap legitimitat ni dret per engaltar-nos cap discurs sobre què és el que hem de fer. El PSOE ha tingut 21 anys per provar d’aplicar a l’Estat que governava totes les tesis que ara troba sota les pedres. Si realment el PSOE es cregués allò que ara predica, simplement per aturar per enèsima vegada les aspiracions de Catalunya, faria dècades que Espanya seria un Estat federal. La mentida s’ha tornat massa gran com per ser creïble.
Finalment Duran, a les antípodes de la realitat catalana, apareix com si fos un gestor d’assegurances prometent cobertura al referèndum a tots aquells que no se senten independentistes. En realitat, el que demana un cop vençut l’argument de la unió total –revestit amb un fals confederalisme que no ha defensat en trenta anys de carrera-, és una tercera opció en un referèndum, la qual cosa xoca frontalment amb l’anhel de més de dos milions de persones (no tots els independentistes van anar a la Via Catalana), i amb ERC.
La resposta d’ERC ha estat rapidíssima i contundent: una pregunta clara a Sí o No, o no hi ha acord. Duran –que fixa la posició que no podrà defensar al Parlament-, intenta posar contra les cordes a Artur Mas, a qui se li complica el debat de política general. D’alguna manera s’albira el trencament de la federació (què passarà amb els consellers d’UDC?), la qual cosa fa pensar en la oportunitat per a Catalunya de l’entrada a govern d’ERC; o bé en unes noves eleccions anticipades, en les que CDC i UDC anirien, com ja haurien d’haver anat, per separat. De fet, UDC ja ha dit que no pensa pactar amb ERC per a les europees. Perquè hi hauria de pactar a la Generalitat?
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
