Ha arribat el març de 2017, data en la qual el govern britànic ha d'accionar la palanca del Brexit, és a dir que ha d'invocar l'article 50 dels Tractats de la UE, la formalitat per anunciar oficialment la intenció de deixar la Unió. A partir d'aquí, el rellotge començarà a moure's i en 2 anys, Londres i els 27 restants hauran d'haver arribat a un acord perquè el 2019 es consumi el 'leave'. Encara ni tan sols s'ha executat el primer tràmit, però no obstant, la unitat del país està ja cada vegada més a prop de saltar pels aires, pel Nord i per l'Oest.
El govern escocès cada vegada anuncia amb més força que les intencions de la premier en les negociacions amb Brussel·les són diametralment oposades els desitjos d'Edimburg. Fa unes setmanes, May va dir que no demanaria ni el manteniment del lliure mercat, abocant l'estat a un hard Brexit. Nicola Sturgeon ja va esmentar l'expressió maleïda per molts britànics: possibilitat d''indyref2'.
No hi ha res oficial, encara, però cada vegada són més els rumors que la cap de l'executiu escocès l'anunciarà just quan May invoqui l'Article 50 en les properes setmanes. Si això passa, Edimburg es trobarà amb el mateix problema que Catalunya: voluntat d'exercir el dret a l'autodeterminació però rebuig del poder central, ja que Londres es pot excusar al·legant que ja n’ha permès un. Fins ara Escòcia havia mig-ignorat el clam català amb un punt de superioritat per haver arribat a convèncer Londres. Què farà a partir d'ara?
D'altra banda, a Irlanda del Nord, l'altre territori que no va votar Brexit el juny passat, aquest dijous s'han celebrat eleccions després que el govern de coalició entre DUP (unionistes) i Sinn Féin (nacionalistes) caigués arran d'un escàndol de subvencions presumptament molt mal gestionades pels unionistes. Els acords de pau forcen els dos arxienemics a entendre's i a fer un executiu conjunt després de cada contesa electoral. Això ha funcionat relativament bé fins ara, perquè els unionistes sempre han estat primera força i han ostentat el lloc de primer ministre.
Ara l'escàndol de les subvencions i el Brexit han estat a punt de fer canviar les tornes i posar els defensors de la reunificació irlandesa en el primer lloc per primera vegada des de les primeres eleccions a l'Ulster el 1921. Al final no ha estat així, però s’han quedat a només un diputat del DUP (28 a 27). A més, els partits purament unionistes han perdut la majoria dels diputats, quelcom també inèdit. Les negociacions per fer un nou executiu podrien acabar en El Regne cada vegada està menys Unit. Fins on arribarà la 'rebel·lió post-Brexit' de les nacions? Afectarà en algun sentit al procés català?
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
