En un procediment surrealista i vergonyós, el DOGC ha publicat aquesta passada matinada la llei de presidència que el Parlament va reformar l’altre dia. El fet vergonyós no és que la llei fos publicada gairebé a la una de la matinada, sinó que la ordre fos donada pel Govern espanyol. La llei va signada per Mariano Rajoy, precisament la persona que més està en contra d’aquesta reforma. El 155, però, ha fet que ara mateix sigui el president d’Espanya qui sanciona les lleis que s’aproven al Parlament.
I aquest migdia, el consell de Ministres ha dut el recurs que havia anunciat al Tribunal Constitucional. A la tarda, l’Alt Tribunal espanyol ha acceptat el recurs i la llei ha quedat suspesa oficialment. Segurament ha estat la llei del Parlament que ha durat menys de la història, per bé que en els darrers anys moltes s’hi deuen haver apropat. Això activa automàticament el pla D independentista, entre tota la boira de retrets que s’estan produint aquests dies, setmanes i mesos.
Sembla que el nom del nou president es descobrirà a través d’un vídeo del mateix Puigdemont en el qual també aprofitarà per fer un memorial de greuges de perquè no ha pogut ser investit president. Els partits porten tres o quatre mesos dient que la investidura és imminent, que la setmana que ve… ara sí que sí, el cronòmetre acaba el 22 de maig, i no hi ha marge per res més. Sembla ser que els dos plens se celebraran o bé dissabte i dilluns, o bé dilluns i dimecres. Veurem quins tempos marca el president català.
Parlem de dos plens, perquè la CUP, com ja havia anunciat, s’abstindrà com va fer en el ple de Jordi Turull, ja que no s’investeix Puigdemont. Aquesta decisió, “per no fer la feina bruta a l’Estat”, com ha dit avui Carles Riera, ha indignat als més irredimibles, i als més hiperventilats, que han arribat a acusar els anticapitalistes d’autonomistes. Són els mateixos que creuen que són necessàries unes noves eleccions que ho clarifiquin tot, perquè diuen que els partits els han enganyat. N’estan segurs? Potser es podria dir que alguna promesa sí que ha acabat essent més un esquer que una altra cosa, i s’ha pagat, però realment s’ha de ser molt il·lús per creure que Espanya reconeixeria els resultats, deixaria investir Puigdemont, i alliberaria els presos polítics.
Unes noves eleccions no ens trauran d’allà on som, la situació serà la mateixa i, pitjor, potser fins i tot perdem la majoria independentista a la cambra, cometent l’acte de suïcidi més gran de la història. Ara és hora de refer-nos, tornar a endegar la maquinària, i reprendre la iniciativa per preparar el proper embat. Com a poble no podem fer altra cosa que això, anar entrant a la trinxera, almenys una vegada a cada generació, i seguir lluitant per totes aquelles persones que ens han precedit i que avui ja no ho poden veure. Som catalans, i encara que triguem anys, hi tornarem. Però abans de tot això cal assumir la realitat present i entendre que no hem pogut fer el cim, no per culpa nostra (sempre assumint els nostres propis errors) sinó perquè el cim està ple d’una boira espessa que el fa pràcticament inabastable. Necessitem ser més forts i respondre la única pregunta important, encarant-la amb molta molta humiltat: Com podem imposar la República?
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
