Els 18 mesos d'ençà del 27S es compleixen avui amb una mena d'atac coordinat per part de l'unionisme i també del sector més ranci dels comuns (personificat en Joan Coscubiela), que intenten constatar el suposat fracàs del procés perquè encara no som independents ni ho serem en els propers dies. Malgrat la tasca d'oposició lògica, però, el discurs és fal·laç, perquè després d'uns mesos primers mesos de legislatura propers al naufragi, Carles Puigdemont ha aconseguit l'estabilitat necessària i ara és en una posició única per fer arribar el procés al clímax final. És a dir, o bé la independència per via de referèndum, o bé l’esclat del conflicte a nivell internacional.
És clar, amb uns mesos de retard respecte a la data d'avui, ja que ben bé el primer any, fins la qüestió de confiança, la majoria sortida de les urnes s'estava cohesionant. Des de setembre de 2016, però, la iniciativa torna a ser independentista. Si no, com s'explica que el govern espanyol engegués una pretesa 'operació diàleg' i, vist el seu fracàs en credibilitat dins i fora de l'Estat, demà Rajoy vingui a Barcelona per 'vendre la moto'? Per cert, aquest cap de setmana dos dels seus aliats han fet un pas endavant: García Albiol s’ha erigit com a president del PP català, mentre que Susana Díaz s’ha presentat oficialment a les primàries socialistes.
L'oposició critica que el Govern hagi canviat el full de ruta amb què es va presentar el 27S Junts pel Sí. El que no expliquen, però, és que quan una força no treu majoria absoluta, no pot aplicar el programa en la seva literalitat. Però malgrat tot, l'executiu està determinat a arribar a l'objectiu final: la independència. S'ha d'entendre que els de Puigdemont, lluny dels focus mediàtics que s'emporten la reforma del reglament del Parlament i les lleis de desconnexió, està treballant discretament en el Dia D i el Dia D+1. Com a mínim, és notori que el president ha aconseguit difondre arreu del món les intencions del seu govern. Avui el diari The Irish Times dedica el seu editorial al procés, i no descarta que tot plegat acabi en una DUI.
En qualsevol cas, els 18 mesos d’ençà del 27S ja han expirat, sí, però no amb la sensació de fracàs irreversible d’altres ocasions, sinó ben al contrari, perquè tot continua obert: el partit arriba al temps afegit i l’independentisme hi arriba com el Barça en els últims minuts de la ja cèlebre eliminatòria amb el PSG. És a dir, com un equip més coordinat que mai per un objectiu comú, sabedor de les dificultats, però amb el mateix esperit que Sergi Roberto quan va esprintar per acabar-se tirant al rescat d’una pilota impossible.
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
