Quan governava el tripartit (PSC, ERC i ICV), qualsevol comentari que sortia de la direcció de Puigcercós era carnassa per a l’oposició convergent de Mas i, sobretot, per una incipient opinió social que anava florint a les xarxes, i als comentaris dels digitals. Allò es va traduir en una gran debacle d’ERC el 2010 i un auge de Mas, que va arribar a la presidència després d’una llarga travessia pel desert.
Al 2017 la truita s’ha capgirat completament. Una CiU desapareguda i tacada per les sospites de corrupció ha iniciat una davallada de similars proporcions que la republicana, i costa veure-hi la llum. Els nacionalistes, ara independentistes, han apartat noms que prometien, i molt com Josep Rull, per posar dues persones de baix perfil i als que els falta molt per aprendre encara: Marta Pascal i David Bonvehí, en un moment crucial. Això sí apadrinats per Mas i Munté.
La setmana horribilis dels postconvergents ha semblat un via crucis, i mai millor dit. L’afer Bonvehí va sacsejar una setmana santa tranquil·la, que va acabar amb una roda de premsa divendres del número dos del PDECat explicant que enviaria els enregistraments (es sospita que van ser fets per dos regidors d’ERC), a la mateixa fiscalia que ha inhabilitat quatre càrrecs del seu partit. La raó de tot: tornar a especular amb eleccions en un moment en què cal la màxima unitat i determinació per aconseguir fer el referèndum que l’executiu Mas no es va atrevir a fer.
La Vanguardia ha aprofitat per publicar una enquesta en la que diu que ERC trauria 39 escons i el PDECat 23 que, juntament amb els 6 de la CUP arribarien al mínim de 68. Les enquestes, òbviament, juguen el seu paper i, Junqueras, que manté el silenci en tota la qüestió només ha de fer el que porta anys fent: estar callat i anar arreplegant vots, com els nens que recullen els caramels a les cavalcades.
Marta Pascal, en unes altres declaracions d’orgull convergent, tornava de demostrar la seva feblesa fent passar vergonya a molts tuitaires de la corda ahir, quan deia que hagués preferit uns altres companys de viatge que la CUP. La CUP, altre cop, el boc expiatori. A què treia cap dir això? La veu de la CUP a les xarxes, la diputada Mireia Boya ja li ha respost amb elegància: «No tenim altre remei que continuar junts per guanyar el referèndum».
La dirigent dels demòcrates convergents no ha callat: «no reeditarem Junts pel Sí perquè ERC ja ha dit que no vol». Per què aquesta obsessió a seguir parlar d’eleccions, quan la gent no para de reclamar més seguretats amb el referèndum? (data i pregunta ja). Entenem que cal deixar encara uns dies de marge al Pacte Nacional pel Referèndum per acabar la seva feina però potser no els dos mesos que deia Munté.
La vicepresidenta del país també ha causat estupor quan va comentar la possibilitat de pactar ara la pregunta del referèndum amb els comuns. Colau, la dirigent que ahir deia a Al Jazeera que si guanyava el Sí al referèndum no es tenia perquè declarar la independència. La cap d’una formació que porta anys indefinida i que el 9N va posar-hi tots els pals a les rodes possibles amb UDC. El que no pot ser és que un cop hem lliurat una guerra per guanyar una majoria independentista neta en escons per poder fer un referèndum de veritat, anem a rescatar els ambigus (que no s’han arromangat per aconseguir aquest plebiscit), ans al contrari- perquè tornin a intoxicar la pregunta CLARA i BINÀRIA que va prometre Puigdemont.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
