Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

ERC comença a trobar a faltar a Junqueras

|

- Publicitat -

Diuen que avui fa quinze anys del mític discurs de José Antonio Labordeta, el qui alguns deuen conèixer com “el de la mochila”, pels seus coneguts programes sobre rutes i excursions (Un país en la Mochila, La2). Labordeta, malauradament avui mort, ha estat l’únic polític a la història democràtica del Congrés dels Diputats que ha tingut el valor suficient per enviar “a la mierda” el neofeixisme del PP que encara no hem pogut eradicar. Com passa encara avui, el Congrés dels Diputats segueix essent un Parlament de segona en el qual l’orador ha de parlar sota la pressió d’insults i interrupcions. Fa molta pena. Després de moltes desqualificacions quan parlava sobre la guerra de l’Iraq, el també cantautor aragonès va esclatar i va enviar els populars a fregir espàrrecs. Era l’any 2003.
 

Si hi ha algú que s’hagi reencarnat en aquest esperit, aquest és indubtablement el diputat d’ERC al Congrés Joan Tardà. El republicà ha estat el gran protagonista del dia, i no per una extravagància contra la Corona, el PP, el feixisme o una defensa aferrissada de la República Catalana a la tribuna. El veterà diputat i el seu partit, ERC, han patit la pluja àcida de les xarxes socials. Tardà ha estat acusat de traïdor, d’autonomista, tripartidista i se l’ha insultat a més no poder per un article que ha sortit publicat en paper avui a El Periódico on defensava l’estratègia que sembla haver emprès ERC de realisme pràctic màxim, amb un matís que ha estat el detonant de tot: Tardà ha demanat acostar ponts amb els Comuns (una apel·lació ja clàssica a ERC)… i amb el PSC.
 

Publicitat

Efectivament, el PSC, el del 155. La veritat és que la tria no podia ser més indefensable, excepte amb casos comptats com el de Núria Parlon, o alcaldes del PSC de pobles que han decidit trencar el carnet o fer el salt. En realitat aquest discurs no desentona massa amb el que els republicans han defensat tradicionalment, i la veritat és que això ha estat beneficiós per acostar gent de sectors socialistes que ara cohabiten al partit i defensen la República com Maragall, Comín, la gent de MÉS, etcètera. Tardà feia referència a l’oportunitat que es generarà en l’àmbit municipal el 2019, però el desastre s’ha consumat ja que el PSC d’avui és el partit que ha empresonat el mateix Oriol Junqueras, i ERC n’ha tornat a pagar els plats trencats. Les xarxes han bullit com mai, i la militància es mossegava les ungles mentre, segurament, demanaven explicacions internes per la pèssima gestió comunicativa del partit d’ençà l’empresonament del seu president.
 

El partit porta més de cent dies sense el seu líder Oriol Junqueras, i les conseqüències negatives comencen a fer més profunda la bretxa. ERC ha tornat a la pèrdua de rumb i a la clàssica mala comunicació que la caracteritzava abans de l’arribada de l’exalcalde de Sant Vicenç dels Horts: declaracions d’un i altre i un missatge gens clar. Les cartes de Junqueras no tenen el mateix pes que la seva presència o els vídeos de Puigdemont i el neguit és cada cop més intens. A més, el partit ha adoptat un to massa realista en el qual replanteja l’estratègia de combat que s’ha vist fracassada per una on s’aposta per replegar-se, rearmar-se i tornar-ho a intentar en un moment més propici, perduda l’oportunitat i la inèrcia del 10O.
 

Això, però, xoca frontalment amb la gent que encara creu que Catalunya ja és una República, i el discurs de Junts per Catalunya que ha preferit deixar caure el pes de la responsabilitat de Puigdemont en el president del Parlament, Roger Torrent, quan Puigdemont li va demanar empara, la qual cosa era un reconeixement implícit que Junts per Catalunya no tenia en realitat cap pla per fer retornar el president malgrat l’eslògan de campanya. La CUP també s’ha fregat les mans i ha aprofitat l’avinentesa de la proposta de Jordi Sànchez, que tampoc agrada, per barrejar-ho amb la proposta política i dir que no votaran res que faci tuf autonomista. Des de Junts per Catalunya se’ls recorda que ells també van decidir concórrer al 21D i que, per tant, van acceptar el marc autonomista.
 

Com ja hem dit, segurament l’error que està desencadenant tot això és la marxa enrere del 10O. Hagués sortit bé o malament, però era el moment d’atrinxerar-se. La resta és ficció.
 

L’afer Tardà ha provocat, però, una segona reacció de tot un seguit de tòtems tant propers a ERC com també a JxC (és el cas de Vicent Partal, Toni Soler, Salvador Cot o Jordi Basté entre d’altres) que, bo i reconeixent l’error de l’apel·lació al PSC, han volgut defensar per sobre de tot la figura de Tardà com a independentista de pedra picada, i partidari de la República Catalana. Així han aprofitat aquesta nova pugna per fer una denúncia que aquí compartim plenament: que la ciutadania deixi de vomitar a les xarxes socials, en especial a twitter.
 

Força vegades hem dit aquí i a les presentacions del darrer llibre que per sumar cal empatitzar. I si de debò volíem acostar l’espai electoral que representa avui Ada Colau (com s’ha fet amb Albano Dante), els insults no ens ajudaran gaire, i amb això no s’arribarà mai al 50% de vots que molts veuen com el desllorigador de tot plegat.
 

Així que, la gran notícia del dia ha passat, de moment, gairebé desapercebuda: en vista del “No” de la CUP de dissabte, Junts per Catalunya s’obre a explorar també la via Comuns i la possibilitat, de moment encara remota, que Puigdemont i Comín renunciïn, ara que el pacte amb ERC està pràcticament tancat. No es podria considerar això també una renúncia al mandat de l’1O? No té perquè. A Junts per Catalunya saben des del primer dia que la candidatura de Puigdemont és gairebé impossible de fer realitat de manera legal, i que l’Espai Lliure de Brussel·les costa de fer creure (com ha passat amb la CUP). El president titella que aquí es posi, acabarà deixant els fils al calaix com va fer l’actual president amb Mas, i Puigdemont acabarà essent més simbòlic que president. De fet, ell mateix ho reconeixia en els missatges que va enviar a Toni Comín.
 

Aquesta és una bona gestió comunicativa per part de la llista del president, que va concórrer amb un únic missatge molt clar i molt atrevit en campanya electoral, pensant que difícilment guanyarien els comicis.
 

Al final, tal i com va passar amb el Govern d’Irla i Tarradellas a l’exili, els catalans serem els qui acabem donant el valor que vulguem a les accions dels nostres polítics, així que tot pot ser si nosaltres així ho volem.

Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al 
bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí

Publicitat

Opinió

Minut a Minut