És el reconeixement internacional el que dóna a un territori la independència, és a dir que al final, ni Catalunya ni cap altre país que vol esdevenir sobirà depèn d'ell mateix per a ser-ho. És per això que el full de ruta i tots els moviments que vol implementar el nou govern Puigdemont han d'agradar als catalans independentistes -perquè no es desinflin-, als que encara dubten -per apuntar-s'hi- però sobretot a la comunitat internacional. És per això que avui explicaré el resultat de dues converses separades amb dos alemanys residents a Barcelona que no es coneixen entre si, però que comparteixen part del discurs.
“Artur Mas va dir que allò que no els havien donat les urnes ara ho arreglarien amb els dos diputats de la CUP que treballarien amb Junts pel Sí, cosa que em va sonar molt estranya. Però encara em va sonar pitjor que l'acord entre independentistes inclogués que la CUP mai podrà votar en contra del partit a govern, per així evitar perdre votacions al Parlament. És democràtic això?”. Així de contundent va començar la valoració del primer alemany, que es dedica a fer classes d'aquest idioma a la ciutat comtal. En el comentari, però, no tenia en compte que tot i ser aquest un cas 'sui generis', tots els governs de coalició tenen implícit aquest acord.
El professor continuava reflexionant amb una nova etzibada contra el procés: ” Si es pensen que faran la independència ells sols, van molt equivocats”. A la vegada, però, carregava de la mateixa manera contra el govern espanyol: “No s'entén que l'Estat no s'hagi posat a negociar en cap moment, és un gran error. Haurien d'haver acceptat un referèndum, però no poden ni pactar entre ells un president… Això a Alemanya no passa”. Tot passa pel diàleg i evitar els fronts amb llaços tallats, segons aquest professor, que reconeixia que no té dret a vot tot i fer més de 20 anys que viu a Catalunya. Coses de la 'sacrosanta' Carta Magna. Per cert,el professor d'alemany tampoc s'oblidava de repartir llenya contra el “superpolititzat” Tribunal Constitucional.
En la mateixa línia però més suau va ser l’altre alemany, que posava en dubte que es pogués arribar a la sobirania màxima: “Crec que la probabilitat que Catalunya sigui independent és molt baixa, de fet, segur que els polítics volen arribar a la independència? O només són paraules?” Després que se li recordés que alguns parlamentaris ho són només per fer la independència i que no són polítics de professió, afirmava que de la mateixa manera, sense parlar amb Espanya, ho veia una quimera. Tot i això, es mostrava ben interessat en el procés i trobava del tot lògic que el conflicte estigui ara ja tan tensionat: “Espanya ha estat un mur, sempre ha dit que no, és normal que la tensió pugi. Què s’esperaven, que la gent es quedaria de braços plegats?”
I quina és l’essència d’aquestes dues converses? Que és molt important que des de fora s’entengui què s’està fent i com a mínim la gent no es posi les mans al cap per com s’estan fent les coses. S’ha d’imprimir seriositat, democràcia i, encara que soni impossible, voluntat de diàleg. Com a mínim, de portes enfora. Ningú ha de poder dir als catalans que abans de declarar la independència no ho van provar absolutament tot amb l’Estat, fins i tot amb un nou govern. Paral·lelament, però, a aquest diàleg, el full de ruta ha d’avançar. No podem badar més. En qualsevol cas, si s’escenifica ganes de parlar amb tothom, les opcions d’èxit són més grans. I els estrangers que viuen al país seran els primers que ajudaran a convèncer el món.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
