El trasllat que s’ha anunciat i que es farà efectiu en les properes hores dels presos polítics, no canvia res a nivell jurídic pel que fa a uns presos que segueixen essent-ho en règim de presó preventiva, a l’espera d’un judici que tothom sap que no serà just (si no, no hi hauria hagut exiliats). La responsabilitat dels presos segueix recaient sobre Pablo Llarena, hi hagi millors condicions de vida a les presons catalanes o no. Fins i tot hi ha qui viu com una humiliació que Carme Forcadell i Dolors Bassa vagin a la presó de Puig de les Basses, a Figueres, mentre que Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart siguin traslladats a la presó de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada, on també s’hi espera en breu a Rull i Turull. Per què? Perquè dependran de Llarena però estaran en presons de jurisdicció catalana amb Mossos d’Esquadra de policia, i el Govern català no podrà alliberar-los per molt que vulgui.
Darrerament, el microsistema polític català s’està tornant viciat. Des de la intervenció del 155, l’ambient de frustració que molts vèiem que podia arribar si el referèndum o la DUI fracassava s’ha acabat produint, i això ha desembocat en una nova guerra freda entre independentistes, el darrer capítol de la qual ha vingut a través d’una carta d’Oriol Junqueras des d’Estremera que reivindicava el paper d’una ERC, amb la columna vertebral tocada, en un acte intern del partit: la Conferència Nacional d’aquest cap de setmana, on l’única part ‘interna’ era la de la votació de les esmenes, que també s’han acabat filtrant.
En aquesta carta, Junqueras llençava una arenga a la militància dient que l’1O havia estat possible gràcies a què els republicans van entomar l’encàrrec de Puigdemont des del Govern a partir del juliol. Malauradament per ells, els titulars i les interpretacions lleugeres a les xarxes van transformar l’arenga motivadora en un autogol. Portes enfora s’ha entès això com una substitució dels esforços i sacrificis de la població davant de les escoles, i les porres, i això és intocable. Els dirigents republicans, Roger Torrent, Marta Rovira i Pere Aragonès s’han esforçat a donar continuïtat a l’argument de Junqueras amb algun matís que suavitzés el fort trasbals que ha provocat això a les xarxes i, òbviament, en el sí de Junts per Catalunya i el PDECat, que han respost com era de preveure i faria tothom, aprofitant l’oportunitat.
La baralla entre el que podríem anomenar ‘Convergència’ en el sentit històric del partit, i Esquerra ni és nova ni és estranya. Recordin que el ‘Procés’ també se situa en un context de lluita per l’hegemonia del país, que agafa als primers en un moment baix a causa dels casos de corrupció, i als segons amb massa gana després de tants anys a l’ombra. La dreta i l’esquerra catalanes tenen pugnes polítiques com és normal en qualsevol altre país, el que no ho és tant és que aquestes pugnes siguin entre dirigents presos i exiliats. Tampoc ho és en una petita regió d’un trist estat que es debat entre la ignomínia franquista i la ignomínia neofranquista.
A la mateixa carta, hi ha hagut una altra referència polèmica que ha aixecat algunes passions: Junqueras demana, com hem explicat també moltes vegades des del Dietari, fugir de les posicions del nacionalisme més excloent. L’independentisme mai hauria completat la travessia del desert si s’haguessin mantingut els discursos absolutament excloents del nacionalisme català dels anys vuitanta i part del noranta, a l’ombra del folklore pujolista. Això inclou en termes moderns avui l’”Espanya ens roba” de Solidaritat Catalana, o bona part dels plantejaments de Reagrupament. Però el 2018 hi podem englobar també un munt de tuitaires que es passen el dia arrencant els ulls a qualsevol que no compleixi els estàndards de puresa catalanista, que acaben arremetent de manera autodestructiva contra altres independentistes a les xarxes. La crítica sempre és bona, però quan arriba a l’insult, perd tota credibilitat, i ara que es torna al plantejament del referèndum els Comuns treuen pit ben cofois, i amb bona part de raó presentant-se com a víctimes a les xarxes de l’escarni nacionalista. Tant és així que portem més de mig any veient com independentistes furiosos arremeten contra d’altres en la majoria dels casos per qüestions absurdes o dignes de baralla infantilesca. I fa pena, però sobretot cansa. I això també és fruit de la frustració. A Catalunya tothom porta un entrenador del Barça a dins, i de vegades no comprenem que fer la independència no és tant fàcil com dir-ho.
Segurament, una part de la càrrega de pólvora d’aquest darrer comentari de Junqueras ha anat contra Quim Torra. No tant per ell en sí, sinó per tota la polèmica que l’ha envoltat des del primer dia, malauradament. El president de la Generalitat no s’ha donat per al·ludit, i la referència de Junqueras que tampoc era directa, però sí interpretable, ha quedat allà com un avís.
En un context ja preelectoral (falten deu mesos per les eleccions municipals) i de debat altra vegada sobre llistes, qualsevol argument serà bo per encetar l’enèsima baralla bizantina. Feina nostra, de la gent, serà no caure en debats abrandats que ens diguin a l’esterilitat, i seguir treballant per fer triomfar l’independentisme als pobles on més pateixi.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
