Enmig de l’assetjament contra l’escola catalana, al que s’han apuntat tots els partits espanyolistes (Cs-PSC-PP), amb declaracions denunciables com les del ministre Dastis dient que a Catalunya no s’ensenya el castellà, o les d’Albiol denunciant adoctrinament, arriba el 15 d’octubre, l’aniversari de l’afusellament del president Companys.
Els catalans que van néixer en altres indrets de l’Estat, i que van començar a tastar la democràcia a les escoles, després que Franco morís tranquil·lament al llit, no tenien ni idea de qui era Lluís Companys, què carai era allò de la Generalitat restaurada, ni tampoc s’imaginaven que allò que es parlava d’amagat a les ciutats fos una llengua amb mil anys d’història i no un dialecte parlat per bàrbars perifèrics. Això va passar perquè Catalunya va veure’s sumida en una dictadura que va durar de manera efectiva 40 anys, i sociològicament els següents 40. El feixisme va intentar tergiversar i acabar amb la memòria del president Companys, després d’haver-lo assassinat covardament, reescrivint-nos la història en llengua castellana (pobra llengua de Cervantes, quina culpa en deu tenir d’aquesta manipulació), i folkloritzant el país amb tradicions imposades i uniformitzadores com el concurs d’hereus i pubilles, per ser una regió més d’Espanya.
Avui, any 2017, commemorem per 77a vegada l’assassinat del president. La discussió sobre l’adoctrinament a l’escola catalana és, com saben perfectament els que la prediquen (Cs-PSC-PP), una cortina que amaga la voluntat d’un Estat per guanyar unes eleccions catalanes als despatxos per controlar novament l’ensenyament (clau en el desenvolupament dels valors d’un país), la policia, i l’activitat política. Això és el que pretenen fer amb la invocació a l’article 155, que ara mateix sembla un calaix de sastre de franquisme modern on tot s’hi val. Segurament la dita norma no permet abastar tots els desitjos de l’Espanya colonitzadora, però això tant se’ls en fot. Aquest camí acabarà fent-los rebentar si l’actual executiu Puigdemont sap plantar cara i fa el que ha de fer.
Avui s’ha filtrat que Moncloa treballa en dues alternatives: un Govern de tecnòcrates ministerials espanyols, dirigits per Soraya, o bé un altre composat per membres de partits espanyolistes. La voluntat seria que aquestes espècie de comissions gestores funcionessin de 3 a 6 mesos fins que es convoquessin eleccions al Parlament. Paral·lelament, la cambra catalana podria seguir funcionant amb la mateixa correlació de forces actual fins la celebració dels comicis, però sense cap capacitat de gestió real, òbviament. Aquest esperpent administratiu i històric amb el qual es pretén prendre el control de la gallina dels ous d’or d’aquest Estat decadent és ara mateix l’amenaça a la qual s’enfronta el Govern català i el president Puigdemont, aquesta cruïlla de camins on l’únic camí possible és la dignitat, com li està reclamant amb cada vegada més força la resta de l’independentisme excepte els tòtems del processisme que aquests dies han reaparegut.
La setmana vinent serà decisiva. Demà dilluns, mentre Trapero, Sànchez i Cuixart declaren a l’Audiència Nacional acusats de sedició, Puigdemont respondrà a Madrid al requeriment que activa el 155. Si la resposta, com esperem que passi, no plau l’Estat, aquest activarà el segon requeriment on es pregarà al president català que retorni a la legalitat espanyola abans de plantejar la votació definitiva al Senat. Divendres hi haurà un Consell de Ministres que potser accionarà aquesta convocatòria.
Com respondrà a l’embat d’aquesta setmana el president i el Govern de Catalunya? Puigdemont deia aquest matí en l’homenatge al president Companys que “el van assassinar en nom de l'ordre i la legalitat establerta i víctima d'un combat molt desigual entre la legitimitat democràtica i la baixesa del franquisme”. Cada quinze d’octubre alcem el puny amb dignitat per commemorar aquest crim feixista del qual l’Estat encara no ha estat capaç de demanar perdó. I no l’han demanat expressament, com veiem en nombroses declaracions, perquè n’estan satisfets i encara se’n riuen. Efectivament, això demostra que Espanya continua essent un Estat feixista tal i com va prendre la condició durant els anys trenta, ara envernissat amb una capa de falsa democràcia on se’ns deixa subsistir amb engrunes mentre no alcem la veu ni qüestionem els seus privilegis.
President, potser ens hauran imposat una dictadura, una transició militaritzada cap a una restauració borbònica on els fills del règim segueixen manant mentre silencien les víctimes que carreguen a les seves esquenes, però gairebé 80 anys després nosaltres no hem oblidat ni tampoc hem perdonat. Perquè tenim memòria. La terra recorda els vostres peus descalços trepitjant-la abans de cridar amb el vostre darrer alè “Per Catalunya!” i amb això, ens vàreu fer eterns, com escriure dir Ventura Gassol:
No digueu que ell és mort -la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
