La Fiscalia General de l’Estat va molt forta, Fidel Cadena ha demanat al jutge que confirmi el processament per rebel·lió, malversació i desobediència als líders independentistes empresonats, i també contra els exiliats, evidentment. Ho ha explicitat adduint que es tracta d’una “crònica d’una rebel·lió anunciada”, i no ha tingut en compte la inexistència de violència, ni tampoc què és el que ha dit la justícia d’altres estats, inclosa l’alemanya, que s’ha d’acabar de pronunciar.
La notícia és funesta si, en el judici, el jutge Llarena i el tribunal acaba confirmant tots aquests càrrecs contra els líders independentistes. Això voldria dir que Carme Forcadell, per exemple, no tornaria a veure mai més la llum del sol, i Oriol Junqueras, Quim Forn, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i els Jordis… ho tindrien complicat. Fa feredat només pensar-hi. Se’ns posen els pèls de punta de veure com tot això no es res més que un escarni majúscul perquè Catalunya no torni ni tant sols insinuar la possibilitat de somiar en la independència. I el pitjor de tot, gairebé la meitat de la població segueix sense veure aquest maltracte i es preveu que així sigui durant molt més temps. Aprenguem-ne i ensenyem-ho a les generacions futures.
Hi ha encara l’esperança que, si la desgràcia es consuma, els tribunals europeus acabin arreglant-ho. Però quan serà això? I quin cas farà Espanya? Avui, el mateix Tribunal Suprem ha rebutjat la querella de Torra contra Rajoy i Soraya Sáenz, per no haver publicat el decret de nomenament dels consellers empresonats. Si la justícia segueix essent part, quines esperances podem mantenir?
En contraposició a això s’ha produït un fet totalment inesperat. Iñaki Urdangarín, el marit de Cristina de Borbó, ha ingressat a presó pel cas Nóos. Ja veurem quant de temps hi estarà dels 5 anys i deu mesos als quals ha estat condemnat per això. No es pensin que patirà les penúries que està patint Junqueras, Forn, Cuixart o Turull, per posar tres casos de persones que tenen fills. Urdangarín estarà en un mòdul separat d’una presó de dones a Brieva (Àvila) i viurà bastant millor que la resta de presos, com acostuma a passar quan engarjolen a algun peix gros d’aquest tipus. Malauradament, els presos polítics catalans no tindran aquesta sort en règim de presó preventiva.
Parlant de presos, llegim unes declaracions del número 2 de Junts pel Sí, el nostre estimat Jordi Sànchez, que diu que l’objectiu hauria de ser ara mateix abandonar una unilateralitat que ell mai ha subscrit, per cert, i intentar acordar un referèndum per la independència. Des d’alguns sectors d’ERC ja es diu amb la boca petita que degut a la seva adscripció a JxC (i per estar en presó), ni ell ni la seva formació no rebran cap atonyinament mediàtic com han rebut els republicans aquests mesos per dir el mateix sense embuts.
El retorn a la pantalla de l’acord per un referèndum amb l’Estat, si és que s’hi torna, serà molt cru, perquè només farà que afavorir el discurs dels comuns que han estat els que més han rebut per quedar-se en aquest punt. Precisament haurem de procurar evitar la trampa, perquè de tenir el suport dels comuns per seguir endavant, i no els pals a les rodes que han anat posant, segurament ara otro gallo cantaria, però avui tenim les majories que tenim i molta feina per fer. El país tampoc és el mateix i un retorn a l'autonomisme clàssic no es pensin que seria tant fàcil.
Sobre les paraules de Sànchez, segurament passaran desapercebudes també perquè la seva formació encara segueix ara mateix entretinguda en la pugna per la marca JxC. Aquest migdia, la portaveu del PDECat, Maria Senserrich ha dit que l’operació comptava amb el vist-i-plau de Puigdemont. Bé, “n’hem parlat” i “hi ha consens” és el que ha dit exactament. Com en d'altres ocasions, el president calla, i això fa pensar.
Els excompanys d'aquesta la formació, Demòcrates per Catalunya, han deixat anar una altra bomba aquest matí després de veure la desaparició d’alguns dels seus homes en departaments governamentals on tenien càrrecs estratègics i ara tant JxC com ERC els han anat cessat. Antoni Castellà ha dit que si Torra no segueix clarament el mandat de l’1O faran com la CUP i passaran a la oposició. Ara mateix tenen dos diputats i les alarmes s’han encès en el sí d’Esquerra Republicana, que és la formació que els acull. Però el moviment fa témer que l’independentisme perdi la majoria en qualsevol moment. Així que preparin-se perquè en els propers mesos podríem tornar, en el pitjor dels casos, a un escenari d’avançament electoral.
Per últim, i vist el panorama (advers) que tenim davant, hem cregut que valia la pena llegir una interessant entrevista a Sandrine Morel, corresponsal de Le Monde Diplomatique a Madrid des de 2010. Ja es poden imaginar que partidària de la independència o del dret a decidir no és i, per tant, les seves declaracions s’han d’entendre dins d’aquest context. Tanmateix diu algunes coses interessants i per reflexionar com ara: “El més complicat és que no estem en un pla de debat racional, sinó de pures emocions. No hi ha voluntat d’entendre arguments contraris i ningú sap què portaria la independència.” Morel diu que els ministres espanyols sempre li havien indicat que amb la recuperació econòmica l’independentisme es desinflaria.
La periodista francesa també afirma que Rajoy estava guanyant la batalla fins que va empresonar els Jordis; i de la DUI, amb molta cruesa interpreta que la fugida de Puigdemont i el no atrinxerament al Parlament va fer caure l’interès d’Europa pel Procés. El que ve a dir Morel és que Europa va veure aleshores que es tractava d’un farol i Catalunya va quedar amb el cul a l’aire. Potser la reacció que els causin aquestes paraules tinguin un punt de visceralitat contra la periodista, però pensin-s’ho dues vegades abans de dir res.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
