Les esperances dels catalans que veien en el referèndum de Podemos la panacea per donar resposta d’una vegada per totes les demandes del poble han quedat esmicolades per la barba de Rajoy, el somriure sorneguer de Soraya Sáenz de Santamaría i els 8 milions de votants que tenen a les esquenes. La il·lusió d’una Espanya que doni veu al poble català, però, no només s’ha vist esborrada pels 8 milions d’electors populars, sinó pels 5,5 milions socialistes i els 3 de Ciudadanos.
Setze milions i mig dels vint-i-quatre que van anar a les urnes –justament dos terços- volen més Espanya, més TC i menys democràcia per solucionar el conflicte català. La terra promesa de Pablo Iglesias, Ada Colau i els ‘comuns’, assumida per moltíssims catalans, queda en via morta, estèril, sense sentit. El sentit comú diria que com a mínim a Catalunya ja ningú intentarà convèncer els ciutadans d’un futur proper amb una Espanya més tolerant que els doni la paraula. De veritat, però, canviarà de discurs el sector que envolta l’alcaldessa de Barcelona?
De moment no ho ha fet, perquè encara no hi ha un govern espanyol conformat i sobre el paper encara hi haurà opció de fer un govern progressista amb el suport independentista o bé anar a terceres eleccions –cosa que seria allargar l’agonia de la possibilitat que el país pugui exercir el dret a decidir. No obstant, quan es confirmi que el PP tornarà a La Moncloa durant quatre anys més –a priori-, Catalunya pot registrar un repunt independentista equivalent al que s’està vivint a Escòcia dies després del Brexit. La gent certificarà que la via acordada és impossible i pot virar en massa cap al full de ruta que planteja la Generalitat.
En aquest punt, els ‘comuns’ estaran davant d’una disjuntiva similar a la que va viure el PSC el 2013: apuntar-se al corrent dominant al país o obeir el partit germà espanyol quan, de facto, no hi hauria cap necessitat. Els socialistes de Pere Navarro van acabar quedant-se on eren, signant la Declaració de Granada amb el PSOE, i la formació es va dividir i, posteriorament, esmicolar. Un efecte que podria tornar a ocórrer a les files d’Ada Colau, tant si segueix a Pablo Iglesias –que en cap cas avalaria un full de ruta català amb un RUI o una DUI- com si no ho fa.
L’estratègia tan clàssica dels ecosocialistes de començar una nova etapa ambigüitat amb el procés, apropant-se amb temes com el procés constituent popular –sense creure-se’l en excés- podria ser una solució intermèdia. Seria un suport que probablement estaria enverinat, perquè amb tota probabilitat podria endarrerir o posar una àncora a tot el moviment. Per sempre? No, només el temps just fins que el govern espanyol trontolli i tractin de fer ressorgir l’esperança espanyola. Sí, la mateixa que el 26J ha quedat amb 71 escons de 350.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
