Els acords entre CiU/CDC/PDECat i ara JxC amb ERC sense comptar amb la CUP ja no s’haurien d’haver produït en aquesta legislatura, no n’aprenem. La CUP és necessària per sumar, i s’hi ha de comptar, després venen els plors i el pressing CUP.
La Candidatura d’Unitat Popular ha rebutjat la proposta programàtica de Junts per Catalunya i d’Esquerra Republicana. Ho han decidit aquest mateix dissabte al matí a la reunió del seu consell, on han expressat que l’oferta de Consell de la República a Brussel·les, i una Catalunya amb una Generalitat autonòmica, és “de fireta”, no compren. La CUP, com va dir a les eleccions, explicitava que el seu projecte era el d’implementar la República Catalana, d’acord amb el mandat popular de l’1 d’octubre, i també, en certa manera, del 21 de desembre. Els anticapitalistes han dit que s’abstindran al que presenti JxC i ERC, si no ho modifiquen. A la CUP només se li podrà retreure, ara, que no mostri intenció d’entrar a Govern i mullar-se definitivament des de dins.
Dels 70 diputats independentistes actuals, n’hauriem de restar els quatre de la CUP que s’abstindrien. Dels 66 restants, n’hauríem de restar dos mes (Comín i Puigdemont) si el jutge Llarena no els autoritza a delegar el vot. Ens en queden 64, just un menys que els 65 que sumarien Cs, PSC, Comuns i PP. L’ecuació s’hauria de resoldre amb la renúncia dels diputats a Brussel·les, i investir al nostre estimat prologuista, Jordi Sànchez, en segona volta. Una renúncia que aniria molt més enllà del que sembla, i implicaria acabar de fer un nyap ben gros.
La sacsejada és forta, tal i com l’ha qualificada Josep Rull a la nit al programa FAQS, de Laura Rosel. Rull ha dit que toca asseure’s i escoltar la CUP. No s’havia pensat abans? Per ERC, Carme Forcadell, la veu més de consens possible del partit, ha explicitat a la tarda que confia que els partits s’acabin posant d’acord tal i com va passar en el darrer acord de legislatura, amb el pas al costat de Mas. Hi ha por, molta por, i massa estratègia de partit, per part dels dos grans del sobiranisme català. Ahir ERC llençava una espècie de globus sonda revifant la possible candidatura d’Oriol Junqueras, vist el desencís que havia generat el nom de Jordi Sànchez. Des d’ERC finalment avui han confirmat l’aval a Sànchez. Aquesta mirada de reüll, i la pèssima estratègia comunicativa han fet que la gent confongui realisme amb traïdoria, obviant el factor presó. ERC ho hauria de treballar, i molt.
La pilota sembla que anirà a parar a la teulada de la llista del president. L’engany del famós lema “si vols que torni el president, vota el president”, s’ha posat en evidència, i les declaracions de Puigdemont renunciant a la seva candidatura en favor de Jordi Sànchez, queden en entredit. Puigdemont es va precipitar a l’hora de fer el seu pas al costat, malgrat l’avís previ de la CUP via Mireia Boya, que ja va avisar abans del darrer missatge institucional que el president hauria d’esperar primer a què deia la força anticapitalista avui. I si Puigdemont ha fet un pas al costat “provisional”, en quina posició queda? Queda desacreditat després d'això i de l'afer del mòbil de Toni Comín? Ha entrat en una via morta?
La campanya legitimista defensada per la llista del president i la lluita pel relat independentista en les negociacions els ha anat bastant bé, malgrat encara no se n’han sortit amb la restitució. Descartant que a Puigdemont només li quedaria l’alternativa de tornar físicament, perquè ja sabem quines conseqüències tindria això, Elisenda Alamany, que ha mantingut un debat amb Josep Rull al mateix programa FAQS de TV3, ha apuntat l’opció d’abstenir-se, si el candidat a la presidència és d’Esquerra Republicana. És una opció a contemplar, si seguim amb la via legitimista? L'altra opció, i que tothom voldria evitar és la convocatòria d'eleccions, on l'independentisme, ara sí, tindria les de perdre.
I a l’altra banda del tauler d’escacs, Mariano Rajoy segueix demanant un “líder net”. La veritat és que fa riure molt. “M. Rajoy” demanant un líder net, el Partit Popular parlant de netedat… aquesta és l’Espanya que ens assetja i la que decideix qui mana a Catalunya. Tenim un dels PP més autoritaris de la fase democràtica d’aquesta llarga transició espanyola, però també un dels més incompetents, i ho hauríem de poder explotar més. Si no s’ho creuen, escoltin el ridícul d’avui d’Andrea Levy a RAC1 quan no ha estat capaç d’admetre que el PP és la darrera força del Parlament, fins i tot després de la CUP. Per desviar la befa, ha dit després per twitter que rep amenaces. La ràbia se’ls menja.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
