Carme Forcadell ja ha sortit de la presó i es troba en llibertat provisional després d’abonar la fiança de 150.000€ que ha pogut treure de la Caixa de Solidaritat de les entitats independentistes. Gran labor de la gent, un altre cop. Però no apartem el focus de la situació excepcional i central: l’Estat espanyol ha fet passar una nit a la presidenta del Parlament de Catalunya i primera autoritat del país en absència del president legítim, que es troba a l’exili belga. La notícia no és la magnanimitat del jutge, sinó que a Forcadell se li imposi una fiança de 150.000€ per ser independentista, mentre Joan Josep Nuet, per permetre les mateixes votacions que Forcadell però haver-se declarat “no independentista”, s’ha estalviat fiança i presó preventiva. La repressió de les idees, el clàssic castellà. La presidenta del Parlament no hauria hagut de passar ni un minut a la presó, però la volen vexada i humiliada per escarmentar-nos a tots.
Les darreres informacions han apuntat que, a més, el jutge de la causa del Tribunal Suprem hauria especificat que si Forcadell pren part en la manifestació que es celebrarà diumenge a Barcelona, incorrerà en reiteració del delicte, la qual cosa vol pressuposar que les manifestacions a què convoca l’independentisme són de caràcter tumultuari, violent i, per tant, delictives. Estem arribant a uns extrems on la persecució ideològica és flagrant i fa fàstic encendre el televisor i trobar tertulians (cada vegada més a la pública catalana) que justifiquen el 155, i els pretesos delictes del Govern independentista.
I mentrestant, les forces defensores de la República Catalana, fins que no es digui el contrari, es preparen per afrontar aquesta espècie de segones plebiscitàries imposades però necessàries per intentar desblocar el conflicte i aquest xoc de legitimitats. En aquest sentit, el mercat de fitxatges està essent fructífer: el PSC ha absorbit el sector espanyolista d’UDC que va morir amb Duran i Lleida, incorporant al reviscut Ramon Espadaler com a número 3 a les llistes (i les contradiccions que suposa tota la ideologia que hi va al darrere), i tancarà la llista amb Jiménez Villarejo, l’ex eurodiputat de Podemos. Per tant, tornarem a tenir una SiU al Parlament, Socialistes i Unió.
Esquerra Republicana no es queda curta. Mentre intenta aprofundir en els contactes per provar d’atraure el sector podemita de Dante Fachín, de moment ja sabem que es quedarà amb l’altra part d’UDC, la catalanista i fidel als principis de Carrasco i Formiguera, els Demòcrates de Catalunya d’Antoni Castellà. Demòcrates s’apunta a un teòric cavall guanyador (després de les reiterades desavinences amb el PDECat), que podria obtenir una victòria pírrica en aquestes eleccions. Els de Junqueras, que frisen perquè la CUP tombi definitivament la llista unitària, tenen clar que no volen dependre de l’estratègia processista del PDECat, però han de tenir en compte que és un joc perillós, a la vegada, presentar-se a unes eleccions a derrotar el president a l’exili on no se sap què es vol anar a governar ni tampoc què en quedarà de Catalunya. S’entendria poc que es validés un govern amb un relleu presidencial que tingués una legitimitat emanada de les urnes del 155.
Al PDECat segueixen maldant per una llista unitària, rebaixant-se a acceptar coses que Artur Mas li va negar a la CUP, com és aquesta espècie d’agrupació d’electors amb gent de la societat civil que havien proposat els anticapitalistes el gener de 2015, més els consellers empresonats . El president Puigdemont està treballant intensament des de l’exili per convèncer tant la CUP com ERC de participar en aquesta llista unitària al seu entorn. El PDECat ha de tenir clar que no pot pretendre formar una aliança amb la resta de partits on, a banda del lideratge del president legítim, siguin ells els que moguin els fils. La diferència de suports a la visió de com afrontar el tema és bastant aclaparant ja a favor d’ERC, i ho han d’assumir. Els postconvergents, a més, tenen feina a fer a depurar dissidents com ara Santi Vila de qui sabem que va trair i mentir tant el Govern com la ciutadania i, a més, va desmuntar les defenses dels seus excompanys de Govern per salvar la pell. A favor de la proposta dels demòcrates europeistes hi tenim una plataforma web que aplega gairebé mig milió de suports i la simpatia emocional de l’idíl·lic somni d’un front unitari independentista arrasant a les urnes.
I la CUP? Avui Anna Gabriel i Benet Salellas han sorprès tothom deixant-se fotografiar en una entrevista amb el president Puigdemont a Brussel·les. Què hauran comentat, què els haurà transmès el president a l’exili? Què decidiran en l’assemblea del cap de setmana? La CUP podria ser el refugi de moltes ànimes desconcertades després de la muntanya russa del darrer mes, i el crèdit que han guanyat a partir de l’articulació tant i tant efectiva dels CDRs post 1 d’octubre, i que han començat a aplegar gent i esperances al seu voltant brodant un èxit rotund amb la vaga de dimecres. La CUP ha demostrat, novament, que es mou com peix a l’aigua als carrers i, que si la cosa tira cap aquí, tindrem la major experiència possible de lluita popular al nostre costat.
El que està clar és que una llista unitària entre PDECat i ERC, i en aquest ordre, ja no és viable. En el darrer parlament la suma sols va obtenir 62 escons, i els recels i la por a trencar la unitat ens ha fet perdre oportunitats i realisme. No sabem quina serà la fórmula que maximitzarà els vots, però cal anar-ho resolent ja, perquè les eleccions poc a poc es van apropant. En qualsevol dels casos, caldrà tenir novament en compte que, per sobre de tot, el més important serà la unitat d’acció el 22D.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
