La tempesta d’aquest dissabte a la nit s’ha emportat Muriel Casals, després que el 30 de gener una bicicleta l’atropellés al centre de Barcelona en un accident fatal. Bona part dels catalans s’han bolcat durant les últimes hores per recordar la seva personalitat, l’activisme poble a poble, la lluita al carrer. Personalitats de la societat civil i personatges de tot l’espectre polític català -inclosa una declaració institucional del president Puigdemont- també han dedicat unes paraules de record a l’expresidenta d’Òmnium Cultural, de qui han destacat l’amor, la discreció, les formes i sobretot, el somriure. El somriure de la revolta, tal com ha dit aquest diumenge Carme Forcadell.
Muriel Casals ha estat fins ara un dels bastions de la transició dels catalans des del victimisme reactiu a l’activisme proactiu. O el que és el mateix, des del catalanisme autonomisme clàssic, a l’independentisme sense complexos del segle XXI. I és així perquè a partir del moment en què va assumir la presidència d’Òmnium, el 2010, ella va saber interpretar el tomb que el seu país estava fent i va saber veure el paper cohesionador que havia de jugar tant ella com l’entitat que encapçalava.
Òmnium va organitzar les dues manifestacions que van canviar Catalunya com un mitjó, la de 2010 i la de 2012. El fet que una dona com ella i una organització com la seva decidís posar-se a la primera fila de la societat civil independentista va arrossegar centenars de milers de persones que, potser moderats de mena, mai havien gosat fer el pas. I no només això, sinó que va contribuir a que s’hi sumessin activament i ajudessin a que el procés català hagi arribat a tots els racons del món a partir de la mobilització feliç d’una multitud transversal.
A més, la seva figura, dins el procés, era l’equilibri perfecte. L’ANC de Carme Forcadell era l’entitat més protagonista en els anys que van precedir el 27S, però el contrapès d’Òmnium era l’ideal per bastir una societat civil plural i arrelada que pogués forçar els polítics a actuar. Tant és així que l’harmonia i serenor de la Muriel van contribuir a la conformació d’una confluència política, Junts pel Sí, en què classe política i poble s’unien per un únic objectiu: la llibertat de Catalunya.
Ella era la número 3 de la llista per Barcelona, va ser escollida diputada, va arribar a sonar com a presidenta de Catalunya en substitució d’Artur Mas i va assumir la presidència de la comissió de procés constituent, la peça més important i alhora qüestionada per l’Estat de totes les que es jugaran aquesta legislatura al Parlament.
Amb la pèrdua de la Muriel Casals, se’n va una persona de consens, unreferent de com han de ser les revoltes del segle XXI, una persona amb una sensibilitat cultural que no hi entenia de fronteres perquè defensava la catalanitat de qualsevol expressió artística que sortís del país. Les reflexions i anàlisis que els propers dies vindran sobre la seva figura han de servir d’aprenentatge per saber com hem de continuar per reblar la independència: mirar per la resta, estimar-nos els uns als altres, serenor però activisme convençut, i sobretot ganes d’unitat deixant de banda els partidismes i els interessos personals.
En definitiva, el procés fa un pas enrere amb una pèrdua tan clau, però al mateix temps, la seva feina ha deixat la independència en safata i Catalunya no ha de deixar escapar aquesta oportunitat. Per tots, però sobretot per honrar la seva lluita pel col·lectiu. Descansa en pau, Muriel Casals, continuarem la teva lluita.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l’inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, ‘Zugzwang’, la trobaràs aquí
