Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

La paperera de la història

|

- Publicitat -

Divendres frenètic. Carles Puigdemont porta tota la jornada d’avui reunit a Palau amb partits i entitats independentistes per copsar i intentar consensuar les seves opinions sobre com cal respondre al requeriment del govern espanyol. El conclau d'avui ha acabat fa uns minuts sense que en transcendeixi res. Així que a hores d’ara, només sabem que la Generalitat esgotarà el termini de resposta i, molt probablement com ja veiem, no tindrem notícia d’aquesta abans que sigui remesa dilluns a Moncloa.
 

La jornada d’ahir acabava amb un clam de l’ANC, després de la reunió extraordinària del seu secretariat, per demanar al Govern que aixequi la suspensió a la Declaració d’Independència. Aquest matí, la CUP s’hi sumava públicament amb una carta oberta adreçada al president. En el text, més pensat per ser llegit per la premsa que no pas per Puigdemont, s’expressa que és preferible arribar al 155 amb la República ja proclamada. I que no ens arronsem, que no entendran una nova marxa enrere, perquè “l’enemic es veu més gran quan es mira de genolls”.
 

Publicitat

En poques hores, i després de la reiterada negativa de l’Estat espanyol d’acceptar una mediació durant els darrers dies, el moviment independentista estava a punt de tornar a agafar la velocitat de creuer quan a l’encendre el televisor al matí, ens hem trobat amb l’entrevista a Artur Mas als Matins de TV3. L’expresident de la Generalitat ha explicat el que tothom es temia i els rumors apuntaven des que se’l va veure sortir de Palau la nit de dilluns. La vella Covergència, encarnada en ell, va posar damunt la taula de Puigdemont unes noves eleccions plebiscitàries, com a alternativa a la DUI. La cosa ha anat a més: Mas ha tornat a destil·lar rancúnia quan ha respost a Lídia Heredia que ni la CUP ni l’ANC (els dos agents que estan pressionant el president) formen part del Govern. Aleshores s’ha fet seu el discurs de la por: la repressió de l’Estat, el risc del no-reconeixement exterior… Mas ha fet bona del tot la decisió de la CUP d’enviar-lo a la paperera de la història. En el clímax de tot plegat, torna a aparèixer el vell fantasma del processisme, com explicàvem ahir, la vella guàrdia convergent amb Artur Mas i alguns díscols més com ara Marta Pascal que en diu una de calenta i dues de fredes.
 

L’expresident ha encès les xarxes. Fins i tot militants i votants del seu partit avui li han girat la cara, desesperats. La gent ha vist finalment que l’únic objectiu de l’expresident és el bucle processista infinit. El consell de Mas ha perdut validesa ja que després de la imposició de la fiança de 5 milions passa a ser un actor totalment condicionat per aquest factor. Hi ha qui creu que posa el fre perquè ha arribat a un pacte amb Madrid. Aquesta és una afirmació greu però no impossible. Tant cupaires com esquerranosos han carregat força, però és de justícia dir que la CUP va rebutjar entrar a Govern el 27S, i també va evitar formar part de la Mesa del Parlament més complicada de la història, per poder tenir llibertat per pressionar des de fora. Així, els anticapitalistes encara no han notat els efectes de la repressió política espanyola en els seus càrrecs nacionals. Pel que fa a ERC, la ciutadania ha començat a perdre la paciència amb el silenci inquietant dels darrers dies respecte el debat DUI sí o no, i Marta Rovira (que sembla ser que va estar a punt de rebentar-ho tot quan va ser notificada del gir de guió de Puigdemont), i Joan Tardà s’han encarregat d’anar enviant missatges de confiança per calmar les bases. Un Junqueras emetent tuits críptics no sembla haver ajudat massa. Val a dir que, a més, tots els consellers, excepte Clara Ponsatí, i una entesa amb la CUP (que els anticapitalistes neguen) haurien acceptat donar un temps breu de mediació abans de la declaració final, i el matís hauria estat la mala gestió explicativa del discurs resultant, on l’ambiguetat convergent va regnar amb la conseqüent decepció generalitzada en la qual ens hem instal·lat.
 

I, com ja saben, és un clàssic que de la mala remor independentista, qui en surti beneficiat és l’Estat. Soraya Sáenz tornava a demanar a Puigdemont en roda de premsa que renegui de la DUI, si es vol salvar del 155. La petició, de ser acceptada, és una humiliació en tota regla. Algú es creu que hi ha alguna bona intenció en aquesta proposició mentre es manté la intervenció econòmica, la policia, el setge judicial (sembla que aviat hi haurà les primeres penes), la pressió a les empreses (Soraya ha advertit del perill de caure en una recessió), la negació dels més de 800 ferits de l’1O i els nazis campant lliure i impunement? És clar que no. I sembla que el Partit Popular, a més, apunta cap a la intervenció dels Mossos i del sistema d’Ensenyament. No perdem de vista la possibilitat que hi hagi il·legalitzacions de partits si cometem l’error de convocar unes noves eleccions al Parlament, tal i com podria haver demanat Mas, es declari o no la Independència abans.
 

Ara acompanyin-me en el següent exercici: agafem aquesta picabaralla entre partits, i la resta de conflictes del Procés que hem viscut i sofert els darrers cinc anys, i preguntem-nos: Y la europea? Creuen que Europa està al cas del detall de totes aquestes baralles? Evidentment que no. A ells només els van arribant imputs de dos que es barallen infinitament, i això és molt avorrit de seguir. És per això que Jean Claude Juncker ha aparegut en escena per dir (com ha fet el president de Mèxic i tothom a qui se li pregunti en aquest mateix moment), que està a favor de la unitat d’Espanya i que no pot fer el paper de mediador que Catalunya demana, perquè Madrid no vol, i no es pot mediar amb un sol actor. A Europa, i al món, no entenen res de si la vella Convergència ens la juga, la CUP no són radicals nazis com sí que ho són els espanyolistes que corren per Barcelona aquestes dies, o si… fets consumats. És l’únic que entén aquesta associació d’Estats que diu, a través del seu cap de files, que prefereix ser el que és abans de tenir una UE de 98 Estats. I què? Quin problema hi hauria a construir l’Europa dels pobles en la qual tots ens sentiríem tant a gust?

Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al 
bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí
 
 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut