Tornem a Catalunya. Mentre aquest cap de setmana l’Estat ha donat a llum al monstre, el PPSOEC’s, el Tribunal Constitucional ha donat el vist-i-plau a la normativa del govern de dotar l’alt tribunal de la potestat d’inhabilitar càrrecs polítics, sense previ judici. O sigui, que es torna a obrir la via dels sumaríssims, o si més no als seus succedanis moderns. A Catalunya ara mateix tenim en ple processament judicial a Artur Mas, Ortega, Rigau; l’actual presidenta del Parlament Carme Forcadell, l’alcaldessa de Berga Montserrat Venturós, el regidor de Vic Joan Coma, i els sis regidors de Badalona. La persecució segueix i sembla clar que l’objectiu ara mateix és Carme Forcadell, l’electe de Catalunya de més rang polític en actiu. La segona autoritat de Catalunya, la presidenta de la cambra que s’ha autoproclamat sobirana. La presidenta ha presentat les al·legacions corresponents, acusant la Fiscalia de tergiversar i d’intentar prohibir el debat parlamentari. La inhabilitació de la presidenta sembla que acabarà tirant endavant igualment. Potser la Declaració d'Independència és més a prop del que ens pensem.
Això passava mentre Mariano Rajoy ha jurat l’anhelat càrrec amb una mà sobre la Constitució i l’altra sobre la Bíblia. No érem un Estat laic? Deu ser senyal d’alguna cosa en una jornada en la qual encara ressona el discurs de Gabriel Rufián, i l’entrevista d’ahir de Pedro Sánchez, on va destapar les conspiracions del Grupo Prisa, Telefónica i d’altres empreses de l’Íbex 35 per fer que l’esquerra voti la dreta i el bipartidisme, l’única fórmula realment fiable pel manteniment de l’Statu Quo, segueixi intacte. Avui sentia dir a Tian Riba que Espanya vol tornar a morir al llit tranquil·lament de vella, com Franco, i aleshores dirigirà la transició que vulgui com fa 40 anys. Sánchez deia també que Catalunya és una Nació i tot aquell discurs que ja vam sentir una vegada a Zapatero i que avui ja no cola. No és de fiar aquell qui deixa el poder i defensa tot el contrari del que ha fet. Aplaudim l’enfrontament amb la casta del PSOE de Sánchez, però els posicionaments vers Catalunya són els mateixos de sempre.
És un gaudi veure com per motius diversos tothom ha acabat carregant contra el discurs que ahir els comentava en Guifré d’en Gabriel Rufián. Fins i tot sectors més conservadors de l’independentisme l’han atacat a través del subterfugi de “les formes”. Ah! Encara arrosseguem el complex de l’esclau obedient. Bé, el cert és que les veritats fan mal i al Congrés s’hi ha d’anar a deixar les coses ben clares. Ahir, en un debat que va generar més expectatives que una altra cosa a El Objectivo d’Ana Pastor, després que el socialista Ignacio Urquizu anés provocant Rufián amb comentaris sarcàstics, va rebre el pal. El cap de llista d’Esquerra Republicana li va deixar anar: “A mi me votaron por hacer y decir lo que ayer hice y dije. La pregunta es, a ti te votaron por hacer lo que hiciste ayer?”. Encara s’espera resposta. Segurament l’única cosa que es pugui retreure de veritat a Rufián, és que no hagi reconegut el paper dels socialistes rebels, que avui han rebut també la bastonada de ser expedientats. En qualsevol cas, les veus que des de Catalunya li han criticat que no parlés de la pàtria i l’independentisme, i fes un discurs més similar a Podemos són bastant lamentables. El debat d’investidura va durar dos dies, i en el primer, Joan Tardà ja va deixar molt clara la postura del partit respecte la independència, com sempre ha fet ERC. Dissabte la cosa anava de que el PSOE, el partit que ha venut canvi i eslògans com “fem fora Rajoy” o “si tu no hi vas ells tornen”, han traïcionat els prop de cinc milions i mig de votants que tenen. El propi Antonio Hernando feia unes setmanes utilitzava la mateixa paraula “traïció” per referir-se al que suposaria que el PSOE s’abstingués en la investidura de Rajoy… que s’ho facin mirar.
El fenòmen Rufián ha anat, però, més enllà dels crits dels socialistes pseudofesos que ja entenem que han escollit al republicà com a boc expiatori per a intentar netejar la consciència. Paral·lelament han començat a vendre que la culpa de tot és de Podemos, que no va votar el govern PSOE-C’s en el seu moment, i que ara, gràcies al PSOE hi ha la possibilitat de canviar polítiques. Ostres! Brillant intent de manipulació del discurs, tindran feina. Més enllà dels socialistes pseudofesos, dèiem, i dels ciuopinadors i els ecosocialistes que s’han posat nerviosos i han atacat “les formes” del discurs, hi ha l’impacte. Avui llegia que els vídeos que contenen material sobre Gabriel Rufián a facebook el darrer cap de setmana sumen 4 milions de reproduccions i 110.000 likes. Sense precedents, per fi un independentista cala en el paradigma mediàtic espanyol i això segurament ho podem aprofitar d’alguna manera. Suposo que els vots que deurà arrossegar, de passada, serà el que haurà posat més nerviós a l’independentisme de les formes.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
