El procés polític català d’independència està trencant absolutament tots els motlles. De l’oasi català que es dibuixava en època pujolista amb una sèrie de partits clarament predefinits en una espècie de compartiments estancs, fins ara, hi ha hagut canvis notables. I avui hem vist com s’ha començat a culminar el darrer i més important de tots: la desaparició del que queda de CiU: la Convergència que va fundar el longeu president de la Generalitat, Jordi Pujol.
Fa només uns anys teníem: Convergència i Unió (CDC + UDC), el Partit dels Socialistes de Catalunya (aguantant els equilibris entre les dues ànimes), Esquerra Republicana de Catalunya (el partit degà, i el que va aguantar l’estelada durant els anys més durs de la transició fins aconseguir la centralitat), el Partit Popular (el partit rigorosament espanyol per antonomàsia, el partit que vetllava perquè Catalunya es governés “muy españolamente y mucho españolamente”), i Iniciativa per Catalunya – Els Verds Esquerra Unida i Alternativa, més anteriorment el PSUC (el clàssic conglomerat de partits barallats eternament entre sí a cavall de l’ecologisme, el comunisme, i l’etern alternativisme sostingut paradoxalment per quotes internes).
El Parlament d’avui i el que es dibuixa en el futur, pràcticament no té res a veure: CiU eliminada, només en queda una CDC que ara es transformarà en una altra cosa, segons Mas, en base a la coalició Democràcia i Llibertat. Esquerra Republicana, ha rebut el premi de la supervivència perquè és el partit que ha aconseguit posar en la centralitat del debat de país els seus objectius ideològics, i a més ha suplantat la tasca del PSC. Ciutadans, una formació de tipus lerrouxista com en temps de la II República Espanyola, nascuda simplement per exterminar el català. El que queda del Partit dels Socialistes de Catalunya, actualment en mans de l’espanyolisme més sucursalista i replicant. Catalunya Sí Que Es Pot, l’artefacte de l’esquerra unionista madrilenya per menjar-se l’espai de la vella guàrdia comunista catalana, articulant l’antiquat però fàcil discurs dels “compañeros” i els “camaradas”. L’emergent Candidatura d’Unitat Popular, el moviment de base plenament alternativa i adaptada al discurs anticapitalista de debò del segle XXI que hauria d’acabar substituint el partit anterior. Coherents amb això, també són ferms partidaris de la independència. I finalment, el Partit Popular, una rèmora del passat que molt probablement acabarà desapareixent.
Ja ho veuen, el que ha insinuat Mas, aquesta espècie de dissolució programada del partit clàssic de govern català, no és més que una adaptació de la seva formació al segle XXI i, sobretot, al nou Parlament català que ha de sorgir d’aquest procés d’independència que entre tots hem de fer reeixir.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
