El garbuix d’emocions de la jornada d’ahir va fer difícil una lectura pausada dels resultats electorals. Tot eren sumes barroeres d’escons i vots i conclusions precipitades sobre tots els partits. I la conclusió de tot plegat va ser una sensació generalitzada en l’independentisme de victòria agredolça, de caramel amarg, fins i tot de mitja decepció per no haver fet uns resultats més contundents i per no haver arribat al 50% de vots. Després d’haver dormit i paït l’escrutini, molta gent sobiranista discutia encara amb recança els números, però… Té algun sentit tot el negativisme i pessimisme candents en el si de l’independentisme?
No, no en té cap, i és fruit de l’enèsima intoxicació de l’espanyolisme. A efectes pràctics, el 50% de vots només canviava les coses en un sentit: la CUP hauria reclamat com a condició indispensable per donar suport al procés una declaració unilateral d’independència immediata i ara ja no ho farà. Per la resta, la majoria absoluta hi continua sent, així que el camí continua igual. I amb més legitimitat que abans.
No és cap pas enrere tenir per primera vegada a la història un Parlament independentista. Fins ara, només 24 diputats de 135 parlaven de la independència, que es podien ampliar a 58 comptant els de CDC. Ara en són 72. Ja no fa falta alentir el ritme del procés gairebé fins a l’immobilisme per arrossegar rèmores que en el fons estan ben lluny de desitjar la plena sobirania. De fet, la majoria absoluta per la secessió és el gran titular de les capçaleres dels principals mitjans internacionals, com la BBC, el The New York Times, Le Monde, Der Spiegel…
No és cap pas enrere haver aconseguit més vots independentistes que mai. Com a mínim, 1.957.348 sufragis han estat per aquesta causa, sense comptar els de l’estranger. Els poc que arribin, és clar. Els prop de 2 milions de vots són de Junts pel Sí i la CUP, i superen qualsevol marca anterior. El 9N van optar pel Sí-Sí 1.897.274 catalans (i això que van poder votar els joves d’entre 16 i 18 anys i els immigrants sense nacionalitat espanyola) i el 2012 van ser com a molt 1.787.656 els independentistes comptant CiU (també Unió, és clar), ERC, CUP i Solidaritat. Cap retrocés.
No és cap pas enrere haver aconseguit el 47,8% de vots nítidament independentistes. Rajoy governa amb majoria absoluta amb un 44%, mentre que el 2011 Alex Salmond va aconseguir també la majoria absoluta al parlament escocès que li va valer un referèndum d’autodeterminació amb un 45% dels sufragis. A més, qui ho diu que la totalitat del 8,94% de gent que ha fet confiança a Catalunya Sí que es Pot està pel No?
Lluís Rabell va dir que no el comptessin en cap bàndol. Doncs per què tothom a l’Estat ho fa? El mateix Rabell o la cap de llista de la candidatura per Lleida, Sara Vilà (que per cert no ha sortit escollida), van votar Sí-Sí fa un any. A més, la trampa de dir que no s’ha aconseguit el 50% i alhora afirmar que l’independentisme ha retrocedit i llavors mirar els escons (comptant els d’Unió de fa tres anys en el bàndol del Sí) en lloc de continuar mirant els sufragis és més que trampós. És mesquí.
Així, legitimitat absoluta per iniciar i construir la independència, cosa que ens posa amb un peu a l’Estat propi. Quan ja tot estigui preparat per confirmar-la en el referèndum de ratificació de la Constitució o el que s’estableixi, serà el moment de posar el segon peu. Paciència. Els dos únics peròs per acabar-la de guanyar són, com sempre, interns. El primer és la disputa que aquest dilluns ja ha començat de manera lenta sobre qui haurà de ser el nou president de la Generalitat. La CUP ja ha dit que no facilitarà la reelecció de Mas, que de moment no hi renuncia.
L’esquerra alternativa seria essencial numèricament per assegurar una tercera legislatura a l’encara president o per donar-li el privilegi a qualsevol altre diputat de Junts pel Sí. És imprescindible una negociació generosa i responsable entre les dues candidatures en què, fora de les dinàmiques de CDC, ERC i CUP,Raül Romeva hauria de jugar un paper decisiu per la conciliació de totes les posicions i la recerca d’un consens evitant oferir un xou allargassat en el temps.
El segon però és clar: quan haguem de fer el segon i últim pas cap a la plena sobirania amb una votació de ratificació del procés, hem de ser més. No ha de quedar absolutament cap dubte a ningú. La tasca de convèncer la gent de les bondats de la independència ha de continuar a partir d’avui, sense complexos. En llengua catalana i castellana. Castellana també, no només en campanya electoral. A l’interior, al litoral, als poblets i a les ciutats. I sobretot, la tasca de convèncer arribarà amb un bon govern del país, un executiu eficient i amb una alta popularitat, un ‘tràiler’ del que serà la independència. Així és com els independentistes escocesos van començar el seu procés amb un 25%-30% de suports i ara ja són majoria.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
