Roger Torrent no podia fer res millor per calmar els ànims que fer-se una foto amb Enric Millo. I a més hi ha posat un bon somriure. Si ERC no rebia prous cops ja; als insults d’hiperventilats, de gent de l’entorn convergent i de propis votants que els diuen “traïdors!” davant la mirada estupefacta dels seus militants, ara cal que hi sumem els qui afirmen que els republicans ja tenen el seu Santi Vila. Les xarxes ja ho tenen això, són implacables. El propi Puigdemont ho sap perquè ho va tastar el dijous 26 d’octubre, el dia abans de la Declaració Unilateral d’Independència quan volia convocar eleccions i milers de persones li van muntar un escratxe al Palau de la Generalitat.
El Govern legítim ara vol tornar a aquell punt, però la veritat és que els partits encara no han empatitzat prou entre ells com per tornar-hi. El fet és que, entre tants retrets, l’altre dia ja els dèiem que ara seria més difícil tornar al 27 d’octubre que no pas el propi 27 d’octubre. Precisament perquè vam ser nosaltres els que ho vam perdre sols per incompareixença. Ja ho diuen: l’única batalla que es perd és la que no es disputa. Si no hi va haver valor en aquell moment, és normal que ara mateix, després de la pallissa monumental que ens està clavant l’Estat, n’hi hagi menys.
I sortir d’aquest espiral és molt complicat. No n’hi ha prou amb les ganes, cal pensar prou bé què es vol fer i com. Què serà el millor, bàsicament. Això és el que han de parlar (i suposem que estan parlant) els polítics. Però a ningú se li escapa que cedida la iniciativa, l’Estat espanyol els ha pres la mida. Així que, com també els dèiem l’altre dia, només ens queda la gent.
Un moviment que no se sap ben bé d’on ha sortit, malgrat les teories diverses que hi puguin haver, ha decidit acampar a Plaça Catalunya al més pur estil 15M, fins que hi hagi investidura i nou govern. De moment no són gaires, però la cosa podria anar creixent si ningú els treu d’allà, com va succeir aleshores. La idea ens agrada: per fi, els ciutadans comencen a fer coses fora del dictat de l’ANC o dels partits polítics. Només sortint de la zona de confort dels llacets i les espelmes podrem aconseguir alguna cosa. Potser no només és necessari investir Puigdemont per aconseguir ressò. Potser si li sumem un moviment que ompli la Plaça Catalunya i que comenci a ocupar portades durant dies, reforçarà la nostra posició. Mobilització permanent que ens deia el nostre estima i enyorat prologuista, en Jordi Sànchez.
Nosaltres som la força. Actuin!
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
