El model Duran, com l’autonomisme, com les relacions amb Espanya en sí, està esgotat. L’home fort dels catalans a Madrid, el nostre principal “pont de diàleg” a qui enviem al Congreso amb l’impuls més fort en escons possibles per “defensar Catalunya”; s’empassa tots els gripaus quan hi arriba, i en torna emmanillat venent-los les renúncies nacionals amb l’èpica catòlica de la resignació, en pro del “sentit comú”.
Així és com s’han esgotat els recursos cuinats des de l’Hotel Palace (de 5 estrelles), el laboratori d’idees d’on segurament ha emergit el darrer crit desesperat de l’amic d’Espanya. És aquest el to que ha utilitzat Duran en una inversemblant carta oberta dirigida a Rajoy, l’amic confident. Qui és sinó algú molt guai i important, que s’envia missatgets i trucadetes amb el President? I perquè ens ho refrega a nosaltres si no en pot treure res? Ah! A Duran sempre l’ha perdut la vanitat quan s’ha sentit influent; i és ara que se sap que ha perdut pes com a interlocutor que vol seguir-nos fent creure -enganyant-se a sí mateix-, que encara pinta quelcom. Ben bé com un venedor d’elixir que omplia els pots amb colònia, sortit d’un capítol de Bonanza.
Si de veritat hi hagués un intent de sincerar-se davant el seu important amic, ho hagués fet utilitzant novament els canals –sempre privats- als que assegura recórrer de forma habitual. Sinó no hagués emprat aquest to tan proper. Malauradament però, el que Duran busca en certa manera, és intentar-nos convèncer altra vegada del camí de la súplica a canvi de la renúncia nacional. Una vegada més. Mentre fa veure que adverteix al seu amic de les ales que dóna a l’independentisme des de la confiança que encara li té (!), a nosaltres ens intenta fer desdir de l’Estat propi: que no té sentit, que no ens escoltaran. El malaurat diputat de CiU a Madrid llença dards i advertències mentre juga a mantenir els equilibris.
Però el poble, l’11 de setembre, va deixar molt clar que ja n’està fart de tantes collonades pròpies de la súplica dels sotmesos, i demana que superem definitivament aquest marc. Amb Espanya no hi ha res més a fer, i Mas finalment ho ha comprès. La resistència del grup de CiU a la Villa y Corte és comprensible. A 600 quilòmetres de distància des d’una suite espectacular, les coses es veuen diferents. Però si Duran persisteix a arrossegar-se, i a arrossegar la nostra dignitat, l’únic que aconseguirà és que ERC sigui el partit més votat de Catalunya. I quan això passi, s’haurà acabat el bròquil. I la suite.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l’inici al bloc Oriols
