Sense la il·lusió col·lectiva que va generar l’elecció del seu predecessor. Sense un projecte per davant tan clar i engrescador com el de la legislatura passada. Sense una unitat tan ferma de l’independentisme. Sense tots els protagonistes de fa dos anys en llibertat. Sense ni tan sols tots els diputats electes amb possibilitat d’assistir a la cambra catalana. Sense autogovern. Sense suports internacionals. Sense molts elements que cridin a l’optimisme dels que advoquen per una República Catalana. Sense ni voler ocupar la posició que avui ostentarà. Amb tot, Quim Torra ha estat investit 131è president de la Generalitat de Catalunya avui amb els vots a favor de JxCat i ERC, i l’abstenció de la CUP. En total, 66 diputats (inclosos els vots delegats de Puigdemont, Comín, Turull, Rull, Romeva i Junqueras) que han sumat un més que els unionistes i Catalunya en Comú, amb les quatre abstencions anticapitalistes.
Quim Torra esdevé contra tot pronòstic el president que tindrà el paper més similar de les figures de la primera meitat del segle XX del nacionalisme que tant ha estudiat: fer front a una repressió descontrolada, lluitar per mantenir l’autogovern, i intentar aconseguir que els exiliats i els empresonats puguin tornar a casa. Torra es farà càrrec de la Catalunya més en perill com a entitat política pròpia de les últimes quatre dècades. És el moment més fosc pel país, i és per això que dissabte el seu discurs va tenir la República i la lluita contra un estat repressor com a gairebé únic argument. Avui, però, en la segona sessió d’investidura, Torra ha centrat més el debat en la resta de temes propis d’un candidat a president ‘estàndard’.
Salut, educació, energies renovables, cohesió social, immigració, salari mínim, indústria, etc. Torra ha fet propostes de tot tipus, però ho ha conclòs tot dient que el seu objectiu és fer la “república de tots”. I que desitja tant la llibertat de Catalunya com la d’Espanya, tot demanant unes disculpes pels articles i tuits fets en el passat que, si bé són execrables, són això: part del passat.
Amb tot, Arrimadas i en menor mesura Albiol i Iceta han anat a la jugular en aquest sentit. La cap de l’oposició no ha afluixat en l’argumentari, i si dissabte ens repassava els tuits de fa uns quants anys del nou president, avui rescatava un article del 2008 en el qual Torra, que aleshores simpatitzava amb el Reagrupament més essencialista, qualificava els espanyols més intolerants de “bèsties”. Tret de context, l’extracte que ha llegit ha sonat molt desagradable, però en realitat era una crítica a un espanyolista que va muntar un ciri perquè va escoltar parlar Swissair en català. És el que buscava una Arrimadas que ha tornat a consumir gairebé la totalitat del seu temps d’intervenció parlant de tuits i articles. Efectivament, la reiteració d’aquesta crítica concreta en la resta de caps de llista de formacions de l’oposició excepte la CUP, no ens fa cap bé, perquè aquesta motxilla feixuga que ha de carregar ara un Torra que mai hagués escrit això si hagués sabut que seria escollit MHP, s’explotarà fins a la sacietat. Cap diputat de Ciutadans, per cert, ha cantat l’himne de Catalunya (els Segadors, el de tots, l’oficial), la qual cosa ens fa creure que si arribessin a Governar, molt probablement seria de les primeres coses que canviarien.
Un Iceta més resignat, ha plantejat al nou president que no es torni a sortir del marc constitucional, perquè si no aleshores tornarà el 155. “No el tornin a provocar”, ha recomanat. Mai havíem vist uns dirigents rojos tant col·laboracionistes i dòcils amb els fills del franquisme. Els socialistes intenten espolsar-se les responsabilitats implícites que tenen amb la repressió de la població catalana, però no se n’acaben de sortir. Malgrat tot, Iceta segueix fent el funàmbul per la fina corda del PP que separa la democràcia de la dictadura. Domènech ha tornat a posar l’accent en els tuits i els articles, i ha mantingut un intercanvi històric interessant amb el presidenciable, a qui ha fet patinar quan Torra ha citat Cambó com a referent per mostrar-se inclusiu amb totes les sensibilitats. I sobre Xavier Garcia Albiol, un veritable outsider, molt relegat al Parlament, absolutament el contrari que el que ens trobem a Espanya. Mai una realitat havia estat tan allunyat de l'altra.
Els primers dies de Quim Torra a la presidència de la Generalitat seran d’alt voltatge. Mentre es produïa la votació electiva, Mariano Rajoy acordava una reunió amb Pedro Sánchez per tractar sobre la situació a Catalunya i l’obligatòria retirada del 155 a causa de la formació del nou Govern. El president d’Espanya ha marginat al seu màxim rival ara mateix, Albert Rivera d’aquesta espècie de cimera improvisada, i s’hi reunirà el dia següent. El bipartidisme intenta seguir donant una certa imatge de fortalesa, mentre els seus pilars es van derrocant. El president del Parlament, Roger Torrent, ja ha enviat la notificació del nomenament de Torra al rei d’Espanya perquè el sancioni, procediment al qual no s’hi pot oposar. A ERC encara cou i molt el menyspreu del monarca del “a por ellos!” amb la presidenta del Parlament Carme Forcadell, avui a la presó.
Però el plat fort del dia de demà serà, sense cap mena de dubte, el primer acte del president de la Generalitat, Quim Torra, encara sense prendre possessió del càrrec: una visita a Berlín per veure’s amb Carles Puigdemont, programada per les 16h. Posteriorment compareixeran plegats, i d’alguna manera el 130è president donarà simbòlicament el relleu al 131è, abans de conformar aquesta espècie de Consell de l’Exili que s’ha articulat. Segur? La reunió provarà d’escenificar, que el president de debò és Puigdemont i Torra el Primer Ministre i que, com ha recalcat Torra en la seva darrera intervenció avui, ell és president per poder investir Puigdemont algun dia. De fet, alguns mitjans internacionals comenten que Catalunya té ara dos caps d'Estat. I què passarà però amb Puigdemont en el futur? Pot ser que quedi en l’oblit, a poc a poc, si no és capaç de mantenir una certa tensió informativa al seu voltant?
Ens quedem amb una reflexió final que llançava Ramon Cotarelo a la nit: Catalunya és avui més República que ahir, perquè la repressió no ha pogut amb l'anhel. Potser sí que aguantar un cop com aquest i sortir-ne vius ens fa més forts, i que fer-ho, a més, dins la legalitat espanyola (que tots hem acatat, de JxC a la CUP) ens fa més intel·ligents i menys vulnerables, encara que sembli una contradicció; i així anar construint i sumant fins que puguem assaltar el cim de nou.
Dels autors d'El Dietari del Procés
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
