Fa just sis mesos, milers i milers de catalans omplien multitud de col·legis que havien de ser les seus de votació del referèndum d’independència organitzat pel govern de Catalunya. La gent va dormir a les escoles per protegir-les, i hi va ser també durant tot el dia a fi d’assegurar que la votació es pogués dur a terme malgrat la violència policial que des de primera hora es va anar desplegant. Aquell dia marcaria tota una generació de catalans, que van ser conscients de la magnitud de la situació a mesura que passava la jornada.
Ara, mig any després, és evident que l’1-O és un capítol al recorregut recent de Catalunya que no troba comparació -ni els col·lapses majúscules de Rodalies la dècada passada, ni la sentència de l’Estatut, ni les grans manifestacions independentistes, ni el 9N, ni fins i tot els atemptats terrotistes de Barcelona i Cambrils es poden comparar quant a repercussió i conseqüències. El referèndum va dur l’Estat a fer una cacera de bruixes el mes anterior -amb el dia 20 de setembre com a icona-, mentre que els dies després va dur Puigdemont i el Parlament català a declarar la independència. Tot plegat ha desfermat una repressió mai vista des de la transició espanyola.
Sis mesos després és molt fàcil comentar què s’hauria hagut de respondre a la violència de les forces de seguretat espanyoles. Una convocatòria d’eleccions el mateix 1-O a la nit cridant a la unitat dels independentistes per fer una DUI en el primer ple després de les noves eleccions? Haver continuat preparant la desconnexió i haver fet una independència els mesos després amb tot preparat? Són moltes les opcions que es podrien haver fet, però, és clar, ningú podia preveure com aniria tot. Molta gent pensava que els següents dies arribaria un gest de la comunitat internacional, mentre que d’altres no veien capaç Madrid d’empresonar polítics. Doncs els pitjors auguris s’han complert, i de moment l’independentisme no ha aconseguit el seu gran resultat. En aquesta batalla l’Estat ha guanyat, cosa que s’ha d’acceptar -i com a prova d’això és que seguim sota el 155 i sense capacitat d’investir el president que vol la majoria.
Ara bé, es tracta una batalla d’una guerra que durarà molt temps. La violència policial i repressió posterior ha donat la victòria momentània a Rajoy… però això serà ben llarg. I que ningú descarti que tard o d’hora un moviment com el sobiranista, que difícilment està rebent reducció de suports, tornarà amb una ambició encara més alta, i potser arran de les càrregues policials de l’1-O, amb més suports que mai.
Qui s’arrisca a dir el contrari, després d’unes imatges de porres en acció que van suposar la vergonya d’Espanya a nivell internacional. Qui s’hi juga alguna cosa que el moviment independentista no tindrà encara més suports que ara en les properes eleccions? Llavors, i només llavors, es veurà l’impacte total que va tenir tal dia com avui fa mig any. I com haurem d’agrair la feina a uns polítics ara presos…
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
