Bou, Josep (president d’Empresaris de Catalunya).
L’eficàcia de la intoxicació té límits.
El recent màxim dirigent d’aquesta entitat que aplega un nombre desconegut de gent d’empresa però que, com Societat Civil Catalana, parla en nom de tothom, alerta del fet que “una declaración de independencia colapsaría la economía de Cataluña”. Es tracta d’un posicionament que exagera fins el paroxisme tot el ventall de possibles sancions espanyoles contra el nostre país en cas d’independència, amb la tècnica de la profecia autocomplerta, però que ignora el fet determinant que les fa inviables: que per aplicar-les Espanya hauria d’autolesionar-se gravíssimament. De tant exagerar, l’argument de la por en l’àmbit econòmic els perdrà eficiència a marxes forçades. I entretant, la revista d’un “think tank” de referència alemany, ha publicat aquesta setmana que, probablement, l’única possibilitat que Catalunya conservi l’euro a mitjà termini serà que esdevingui un estat independent. Ja veus, tu.
Bosch, Alfred (regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona).
Enllustrar la capital de la República.
Aquesta setmana els grups independentistes al consistori barceloní s’han posat les piles per començar a fer de la ciutat la capital de la República Catalana. D’una banda, el grup d’Esquerra ha proposat retirar del nomenclàtor municipal una trentena de noms de vies i espais lligats a la memòria dels Borbons a Catalunya o de personatges que no mereixen record i/o no estan lligats a la ciutat. Honorarar amnèsicament els nostres enemics és quelcom que només passa aquí. De l’altra, la CUP ha demanat que es voti el més aviat possible l’entrada de la ciutat a l’AMI i es retiri l’estanquera, símbol postfranquista, dels edificis municipals. Necessitem una capital de la República orgullosa del seu passat i que honori aquells que han posat la seva vida al servei del respecte als drets dels altres, no a limitar-los o a anul·lar-los.
Bosch, Josep Ramon(president de Societat Civil Catalana).
Aquest any deixen fer.
Després del tret al peu de l’any passat, sembla que l’entitat dependentista ha optat en 2015 per no convocar els seus a cap mini-acte testimonial l’Onze de Setembre. La trobada de l’any passat a Tarragona, amb l’assistència de la ultradreta inclosa, va ser un autèntic fiasco. De fet, per raons que es deseoneixen, la seva activitat sembla haver caigut darrerament sota mínims. Cal confiar-ho tot, sembla, a l’acció combinada dels mitjans espanyols (àrees metropolitanes) i de l’establishment nostrat (a l’upper Diagonal). Això sí, la decisió de quedar-se a casa permet que la gran empresa pública espanyola del transport ferroviari, Renfe, entri també en campanya amb una oportuníssima vaga de maquinistes per la Diada, la primera vaga en dia festiu de la història. Així, doncs, de regalar-los bitllets de franc a entrebancar la mobilitat dels indepes. Realment, ja només juguen a enfangar el camp, a la contra.
Delgado, Manuel (antropòleg).
Via d’aigua fenomenal.
Pel que es veu, tots coneixem algun votant d’ICV-Podem a les eleccions municipals que es decantará ara per les llistes del Sí. Una impressió que caldrà acabar de confirmar. Però, a mesura que la tensió pròpia de la campanya i la presència constant de Pablo Iglesias, Pedro Sánchez i Mariano Rajoy (i Aznar!) a Catalunya, confirmin i accentuïn el caràcter plebiscitari del 27-S, la candidatura encapçalada per Lluís Rabell tindrà un paper cada vegada més difícil. Després d’un mal inici, aquests dies s’ha fet públic el suport de l’antropòleg, referent del comunisme català a la llista de la CUP. Més enllà del simple recolzament: Delgado formarà part de la llista de l’esquerra independentista anticapitalista. La impressió que, al final, els cupaires acabaran arrossegant una part apreciable de l’electorat de Catalunya Sí que es Pot creix. Gairebé tant com els despropòsits i els insults a les xarxes d’alguns dels seus “hooligans”.
Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Setmana gloriosa.
Set dies espectaculars en la pulcra trajectoria del ministre que, sense risc a equivocar-nos, ja es pot considerar com el més infecte de la història de la democràcia espanyola. No pas per la gomina d’aquella tofa de cabell mancat que si li aixeca al clatell. Aquests dies fins i tot un sindicat de la benemèrita Guàrdia Civil li ha demanant la dimissió. Perquè és molt, molt, però molt edificant que el ministre de l’Interior d’un govern es reuneixi en privat amb un dels principals xoriços del país just en el moment processal clau. És super-normal. De país del qual sentir-se orgullós. I, entretant, l’ARA ha posat de relleu com la Justícia espanyola, davant la qual havia de comparèixer Rato, avala la investigació de persones per la seva simple adscripció ideològica. Una policia política per a la justícia més polititzada d’Europa occidental. Per a federar-s’hi!
Freixas, Laura(escriptora).
Arguments reversibles
Dijous, l’escriptora catalana afincada a Madrid, amb tribuna oberta al diari comtal, ens oferia un pèssim article infantiloide (que els contes per a nens són una altra cosa) per ratificar les seves obsessions anti-procés. D’una banda, reiterant un dels arguments estrella del dependentisme dels darrers temps: que les plebiscitàries cauen en pont a l’àrea metropolitana i que, per tant, els seus aniran a la platja i no votaran, fet que denota una gran confiança en la cultura política i el coeficient intel·lectual dels defensors de la unitat d’Espanya. En canvi, que la Diada de l’Onze de Setembre, mobilització en la qual el sobiranisme se la juga, sigui pont a tot Catalunya, veus, no és pas giare rellevant. I el gens original mantra final de l’article: que Mas s’embolica en la bandera per retallar, també és reversible, és igualment aplicable a l’autora de l’article: no s’estarà vostè embolicant en el procés per amagar la seva completa irrellevància com a escriptora?
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
