Sevilla 2012. Ha perdut el catalanisme.

Algun analista apuntava que fins ara, amb la candidatura de Carme (n) Chacón a la secretaria general del PSOE, el PSC no havia estat mai tant a prop de la sala de comandaments del carrer Ferraz. Jo, m’inclino a pensar que ni que hagués guanyat l’exministra de Defensa, el PSC hauria pogut dir que remena les cireres dins del socialisme espanyol. Si entenem el PSC com a Federació Catalana del PSOE, potser sí; però, els socialistes amb qui he compartit despatx o àpat alguna vegada no eren precisament gaire optimistes del futur que tindria el partit (el seu, no pas el PSOE) si Chacón aconseguia vèncer el camaleònic Rubalcaba.
 
Si alguna cosa em queda clara, una vegada la lluita caïniana entre ambdós exministres ha acabat (aparentment), és que el catalanisme del PSC mai podrà tenir una veu clara a l’executiva del PSOE. Vergonyosa la manera com la Carmen ha diluït el seu vincle amb Catalunya des de la seva entrada en campanya a Olula del Río –no fos cas que li passés factura–, igualment com simptomàtic el gir jacobí de qui ha acabat amb ETA, Alfredo Pérez Rubalcaba, mostrant aquella cara tant centralista que va topar amb més d’un polític català, quan ell era un dels homes amb més poder de Madrid.
 
La mili de Rubalcaba s’ha imposat a l’herència del Bambi. A la política 2.0. L’oratòria acurada ha guanyat a la demagògia fàcil. El general veterà a derrotat, novament, a l’intrèpid conspirador (José Zaragoza), forjat a la quarta planta del carrer Nicaragua. La vella guàrdia s’ha imposat als nous pretorians, les Joventuts Socialistes andaluses que veien en Chacón una imatge més idònia per acompanyar a Griñán a les eleccions autonòmiques. Griñán: el polític de 65 anys que no volia un secretari general de 61. L’espanyolisme ha derrotat al catalanisme. I, aquest és un dels principals derrotats d’aquest 38è congrés.
 
Tant amb l’un com l’altra, el discurs unitari ha calat dins el PSOE post-Zapatero. Ven més. I, quan és hora d’esgarrapar minuts de telenotícies al Partit Popular, apel·lar al jacobinisme sempre aconsegueix fer més amics a les Espanyes que no pas la tolerància a la diversitat intrínseca a l’Estat. Al sector més catalanista del PSC li espera una travessia del desert, a Barcelona amb Pere Navarro –i sobretot amb Daniel Fernández a la secretaria d’organització– i al carrer Ferraz, on Rubalcaba tampoc és precisament un amant de les aventures federalistes.
 
Però, per ells, aquesta també ha de ser una oportunitat. L’inici d’una nova manera de plantejar-se les relacions amb els espanyolistes, de Nicaragua o Ferraz. No cal amagar més el cap sota l’ala: s’ha de ser a l’Ateneu reivindicant el Pacte Fiscal, s’han de continuar les trobades del Nou Cicle, s’ha de defensar el Català al Parlament Europeu; han de fer passos per demostrar que el socialisme a Catalunya no està sotmès, que té un marc nacional diferent de l’Espanyol i, només amb respecte per la seva essència, podrà col·laborar amb els nous líders sorgits de Sevilla. Més enllà del debat sobre el grup propi al Congrés hi ha molta més feina per fer. Sort.