Qualsevol liberal es tocarà la templa amb el dit índex fent el gest del tornavís llegint aquest títol. Republicanisme ens du cap a França, i França i minories nacionals ens du cap a l’opressió, la Vergonha, el nacionalisme afamat disfressat de patriotisme cívic… Tot i això, considero que aquesta és una interpretació radicalment equivocada del pensament republicà, i que és possible generar una teoria de l’autogovern i la secessió basant-se en aquest corrent.
En el seu moment ja vaig parlar d’Ernest Renan i fóra bo, abans que res, recordar la seva idea de Nació: “un plebiscit quotidià”, o sigui, definida per un fet democràtic els límits de la qual també parteixen de la democràcia (l’autor defensa que cal “preguntar” als interessats quan hi ha dubtes sobre “a quina nació pertany una província”). Però anem a pams, què és una minoria nacional? Will Kymlicka la defineix com una comunitat amb unes característiques culturals i lingüístiques comunes diferents de la majoria de l’estat. A diferència de les minories ètniques d’origen immigrat, la minoria nacional està establerta en un territori determinat, que era present en el moment de fundació de l’estat on es troben enquadrats i amb una tradició d’autogovern anterior a aquest moment. Aquests dos darrers punts són els que la diferencien de la “minoria ètnica” d’origen immigrant i que justifiquen, en molts casos, la major concessió de drets col·lectius: es considera que les minories nacionals tenen una cultura societal (expressió que fa referència a les “normes” de la societat en què viuen) pròpia que volen conservar mentre que les ètniques volen integrar-se en major o menor mesura a la cultura societal d’acollida. Cal dir que no estic del tot d’acord amb aquests darrers dos punts de què parlava i aquí torno a Ernest Renan. Aquesta visió té un cert component primordialista: una nació anterior a l’estat que ha existit “des de sempre”. El meu punt de vista és que les nacions evolucionen i és possible que un col·lectiu poc cohesionat, on els seus membres parlen dialectes similars i es comparteix una cultura “de base” vagi agafant força a posteriori de la construcció d’un estat, adopti un estàndard que es converteixi en llengua comuna (o, com a mínim, de comunicació inter-dialectal) i vagi prenent consciència dels seus propis interessos i del que es té en comú, conformant així una minoria nacional en tota regla.
Per què una minoria nacional ha de tenir drets? L’explicació liberal clàssica (ens saltarem la comunitarista) és que, amb aquests drets o bé vol imposar restriccions internes als seus membres (seria, per exemple, obligar a seguir una determinada religió) o protegir-se envers amenaces externes (per exemple, afavorir l’ús d’una llengua minoritària que al “mercat de llengües” partiria d’una posició desfavorida envers les llengües amb més parlants). En general no es considera acceptable la concessió de drets per al primer objectiu mentre sí pel segon. Posteriorment, amb la introducció del concepte “cultura societal”, del qual ja hem parlat abans, s’introdueix la idea que l’estat liberal no és neutre sinó que afavoreix una determinada cultura, i que, per tant, les minories nacionals tenen dret a protegir i crear la seva pròpia cultura societal.
En general, crec que des d’una perspectiva republicana es poden donar per bons tots aquests supòsits, però que caldria afegir la idea que els drets de les minories són clau per a resoldre els conflictes d’interessos entre la majoria i la minoria. De fet, hom podria resumir-ho amb aquesta idea: les minories tenen drets especials (d’autogovern, de representació especial, poder compartit…) amb l’objectiu de resoldre el conflicte d’interessos (ja sigui lingüístic, cultural, econòmic…) amb la majoria. El problema ve a l’hora de justificar aquests drets des d’una perspectiva teòrica. El filòsof Philip Pettit dóna una resposta prou satisfactòria al seu article “Minority Claims under two conceptions of democracy”. Des d’una perspectiva purament parlamentària de la democràcia, aquesta idea es fa difícil de sostenir. Per què no es pot resoldre aquest conflicte al parlament de l’estat? El professor de Princeton argumenta que cal afegir una vessant “contestatòria” a la democràcia, això és, la capacitat de respondre a les decisions polítiques perjudicials.
En quin grau s’ha de concedir aquests drets? Un altre cop, compro l’argumentació de Pettit: a més intensitat del conflicte d’interessos, més drets. D’aquesta manera, en cas que hi hagi un conflicte d’intensitat molt lleu o quasi inexistent, n’hi ha prou amb algun mecanisme que permeti a les comunitats minoritàries contestar a les decisions que els puguin ser perjudicials forçant un segon debat mentre que a mesura que el conflicte augmenta d’intensitat es fa necessari l’autogovern en més o menys grau i la representació territorial/de comunitats (separant-la de la representació ciutadana: veig perillós mesclar dos mecanismes de representació en la mateixa cambra, tal i com es fa, per exemple, amb els escons reservats a Nova Zelanda).
Què passa quan el conflicte arriba a un nivell on no hi ha solució possible, això és, els interessos d’ambdues comunitats són irreconciliables? És en aquest moment en què cal plantejar la secessió de la minoria nacional. Així doncs, una separació estaria legitimada quan:
- Respon a la total divergència d’interessos entre la minoria i la majoria de tal manera que hi ha una dominació efectiva de la primera per part de la segona si segueixen juntes, ja que la minoria no pot dur a terme el seu projecte polític en llibertat.
- Aquesta divergència d’interessos s’expressa de forma inequívocament democràtica de tal manera que una majoria de la població (quina, dependrà de cada cas) es mostri directament o indirecta (A través dels seus representants, per exemple) a favor de la independència.
- Aquesta independència no tingui per objectiu imposar restriccions internes als seus ciutadans contraris a l’esperit del liberalisme/republicanisme i la democràcia o als drets humans.
Amb tot queda el problema de com legislar el dret a la secessió. El veurem en un proper article.
Si en voleu saber més, recomanem el llibre “Multicultural democracy” de Will Kymlicka i l’article citat de Philip Pettit.
