Opinió amb independència. Dilluns, 23 d'octubre de 2017 17:26 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

El Brou de la Ciutadella


Guillem Gras doble fletxa Diumenge, 27.10.2013. 19:36 h

PSOE: Errònia Denominació d’Origen

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 4 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Etiquetes

El present article té com a objectiu primari considerar si el Partido Socialista Obrero Español s’atén al significat de les seves sigles i si a dia d’avui, en l’actual context de crisi econòmica i social, se’l pot considerar una alternativa de govern. Per a poder donar resposta a les nostres preguntes cal remuntar-se al Congrès de Suresnes de 1974.

Franco4L’arribada dels anys 70 posà de manifest que el règim dictatorial de Francisco Franco arribava a la seva fi, evidenciant l’adveniment d’un sistema democràtic en ple context de Guerra Freda. Aquesta situació posà en marxa l’engranatge franquista i internacional per a posar fre a un enemic polític comú, el comunisme o “perill roig”. Més si es té en consideració el rol que va desenvolupar el Partit Comunista en la caiguda del règim dictatorial de Portugal, la Revolució dels Clavells de 1974.

Però hi havien dos problemes. El primer consistia en que l’oposició del règim durant la dictadura havia estat capitalitzada pel PCE i CCOO. Calia una alternativa que anul·lés al PCE i permetés ocupar l’eix esquerra. A l’Europa occidental aquest rol estava representat pels socialdemòcrates. En el cas d’Espanya, aquest paper havia d’estar desenvolupat pel PSOE. Aquí sorgeix el segon problema, ja que aquest encara estava fortament marcat per un ideari marxista, de socialdemocràcia bernsteiniana i el ressò de la caiguda del socialisme Xilè d’Allende estava molt present.

Amb el suport de la socialdemocràcia alemanya, el coneixement dels serveis franquistes i el vistiplau nord-americà, s’inicia la formulació d’una alternativa d’esquerres al Partit Comunista. La federació Andalusa del PSOE, capitanejada per la jove burgesia vinculada al règim franquista i amb el suport del SPD, protagonitzarà la reforma identitària del PSOE.

Cal precisar que aquesta col·laboració no fou sobtada. Des del final de la II Guerra Mundial i l’establiment del status quo geostratègic entre l’eix soviètic i el nord-americà, foren moltes les reunions concertades amb el règim franquista i els principal partidaris d’aquest (com el balear Juan March, principal inversor del règim) per a dissenyar un pla de futur a l’estat espanyol (una monarquia constitucional), tal i com evidencien els arxius desclassificats per el departament de seguretat nord-americà l’any 76.[1]

Felipe González elegido secretario general del PSOE (Congreso de Suresnes)El Congrés de Suresnes de 1974 suposa un punt d’inflexió en la forma, contingut i estructura del PSOE. La fi de Rodolfo Llopis com a Secretari General, qui havia ingressat al partit al 1917 i havia format part del govern de Largo Caballero, donà lloc a l’inici de l’etapa d’un desconegut Felipe Gonzàlez, de la mà d’Alfonso Guerra. Aquest punt d’inflexió agafa la seva màxima expressió quan en el Congrés extraordinari de Madrid de 1979 el PSOE retira el Marxisme del seu ideari de partit. Segons Felipe Gonzàlez: “Marx dijo cosas interesantes, pero también se hartó de decir estupideces. ¿O es que Marx era Dios? Su teoría de Estado no se tiene de pié y hoy es una solemne estupidez.

El bloc occidental no es podia permetre perdre un feu a l’Europa occidental, més encara després del fracàs del Vietnam i la caiguda a Portugal del règim de Salazar gràcies a la participació del Partit Comunista. Tal i com recull Leopoldo Calvo Sotelo “Creíamos que el PCE podía arrasar en votos, tal era nuestra impresión que ayudamos con dinero para sus campañas al PSOE de Felipe González”. Però la principal font d’ingressos provenia de la socialdemocràcia alemanya, el SPD, a través de la Fundació Friedrich Ebert. Aquest entramat financer fou destapat per el Der Spiegel l’any 1990.[2] D’aquest finançament irregular en destaca el “caso Flick”. Friedrich Flick estava condemnat per el Tribunal de Nuremberg degut als seus vincles amb el nazisme, però havia donat més d’un milió de marcs en donacions al PSOE. La principal justificació del consorci armamentístic de Flick, en mans del seu representant, Von Brauchitsch va consistir en respondre: “tractàvem de  tancar el pas al comunisme, i el partit en millor situació d’assolir-ho era el PSOE”.

Però qui era aquesta nova generació de “socialistes” que tenien la responsabilitat de capitanejar l’alternativa d’esquerres?  Eren membres joves, que ja no mantenien cap lligam amb la Guerra Civil ni la IIa República, sinó tot el contrari, mantenien o havien mantingut lligams amb el règim franquista i la Falange. Felipe Gonzàlez, ex-falangista. Alfonso Guerra, fill de brigadista a les ordres del general franquista Queipo de Llano. Manuel Chaves, fill de la cap de la Secció Feminina de la Falange a Ceuta i d’un Coronel franquista en artilleria. José Bono, fill de Falangista. Alfredo Pérez Rubalcava, fill d’un suboficial del Exèrcit del Aire franquista. Miguel Ángel Revilla, ex-falangista i delegat comarcal del Sindicat Vertical. Manuel Marín, fill de falangista. Jose Antonio Griñan, fill del comandant d’infanteria del Regiment de la Guàrdia franquista…

Felipe Gonzàlez Falange

La suma de dos factors permeteren assolir al PSOE el Govern l’any 1982 com a principal via alternativa a l’UCD d’Adolfo Suàrez. La mala gestió interna del PCE en mans de Carrillo i la greu crisi interna d’UCD, que propiciaria les eleccions anticipades de 1979 i el cop d’Estat del 81.

Lluny quedaria el propòsit inicial del PSOE, explicat en mans del seu fundador Pablo Iglesias: “El Partido Socialista es la entera emancipación de la clase trabajadora: es decir, la abolición de todas las clases sociales y su conversión en una sola de trabajadores libres e iguales, honrados e inteligentes (…) que aspira a concluir con los antagonismos sociales, esta aspiración lleva consigo la supresión de la magistratura, la supresión de la iglesia, la supresión del ejercito”. El PSOE tal i com va ser concebut l’any 1879 va ser dissolt l’any 1974, “el cop d’estat” intern s’havia efectuat amb èxit.

De gran utilitat i crontast ens serveixen tanmateix les paraules de Salvador Allende, quan integrava les files del Partit Socialista l’any 1948, precisament sobre la “ley maldita” o llei de “Defensa Permanente de la Democracia” que il·legalitzaria al Partit Comunista Xilè: “Los socialistas somos marxistas sin atenuación. He sostenido y sostengo que el marxismo es un método para interpretar la historia, no es un dogma ni algo inmutable falto de elasticidad. Sostenemos que la economía capitalista, dislocada e irracional, atropella al hombre y a los pequeños países. Sostenemos que la democracia burguesa que defienden sus señores está en crisis y que ella dará necesariamente paso a la democracia económica”. No tan sols contradiu a Gonzàlez respecte a l’obsoletisme del marxisme sinó que aborda críticament el sistema democràtic que s’establirà arrel de la transició espanyola.

Aquesta nova situació tindria conseqüències en un pilar fonamental del partit: l’afiliació. Des de 1974 el partit va ingressar en les seves files una nova militància que poc o res tenia a veure amb la doctrina socialista i marxista. El PSOE s’erigia com un partit que pràcticament no es diferenciava ideològicament del PP a excepció d’un lleu pàtina social.

Així podem començar a entendre algunes de les principals decisions que emprendria el govern de Felipe Gonzàlez deslliurat del passat de tradició marxista i en deute amb la socialdemocràcia alemanya. El canvi sobtat d’opinió del No al Si a l’entrada a l’OTAN (el principal ens supranacional anticomunista) i l’establiment de la base militar de Rota (l’escut d’antimíssils d’EUA). La integració a la Comunitat Econòmica Europea i al lliuremercat. Els GAL, el finançament il·legal, el manteniment de la festa nacional el dia de la raça o la privatització de més de 70 participacions públiques de les que en destaca Repsol, Telefónica o Seat.

Després de la seva etapa de govern entre 1982 i 1996 caracteritzada per la introducció en el lliure mercat, el PSOE no va suposar una alternativa tangible de govern fins l’any 2004 marcat per l’inici del fi del Estat de Benestar. L’any 2004 vingué acompanyat per un dels períodes de màxima mobilització social en període de democràcia (les manifestacions en contra de la guerra d’Irak, la vaga general de juny del 2002 o les protestes en contra de la tergiversació del 11-M).

La segona etapa de govern es caracteritza per el desballestament de l’Estat de Benestar arrel de l’esclat de la crisi econòmica. La raó es troba en la reforma constitucional exprés dictada des d’Alemanya l’any 2011. Aquesta establia la necessària estabilitat pressupostaria de les Administracions públiques prohibint a l’Estat i a les Comunitats Autònomes incórrer en dèficit estructural, establert per la UE (3%). A més, s’establia com a prioritat absoluta el pagament dels crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic incorregut principalment amb entitats financeres alemanyes. Sense cap mena de legitimitat el PSOE va anul·lar la principal eina de desenvolupament públic i social. La principal eina per assolir la hipotètica igualtat social que exigeix el fet de dur Socialista en el nom de partit.  La societat, cada cop més desafectada del sistema i cansada d’un partit incapaç de gestionar un electorat cada cop més inconformista va mostrar el seu malestar polític econòmic i social amb el Moviment 15-M. No resulta estrany entendre doncs que el 75% dels votants socialistes desaprovin la seva feina i el 90% dels ciutadans no confiïn en ell.

15m

La principal conclusió que es pot sostreure de tot plegat consisteix en respondre “no” a les dues preguntes plantejades inicialment. Ni s’atén al significat de les seves sigles ni suposa una alternativa de govern. El PSOE juntament amb el PP suposen dues cares d’una mateixa moneda, per moltes vegades que la llencis, sempre serà la mateixa moneda.

Els qui transformaren el partit l’any 1974 no van entendre el que va advertir en el seu dia el seu fundador Pablo Iglesias: “Quienes contraponen liberalismo y socialismo, o no conocen el primero o no saben los verdaderos objetivos del segundo”.

Aquest article ha comptat amb la col·laboració de l’inefable Ernesto Franco i les il·lustracions de Carles Gras


lectures 2913 lectures comentaris 2 comentaris

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#2
Miguel fletxa Sant Vicenç dels Horts
1 de novembre de 2013, 01.25 h

La basura más grande que he leído nunca. Felicidades


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 2

item
#1
Pepi fletxa Terrassa
28 d'octubre de 2013, 07.36 h

Que interessant! Aquest article m'ha fet entendre moltes coses. Sempre m'havia preguntat perquè un partit que se suposava que havia de ser d'esquerres, tenia unes actituds tan de dretes.


Valora aquest comentari:   votar positiu 8   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

El Brou de la Ciutadella

El Brou de la Ciutadella logo rss

El Brou de la Ciutadella està composat per un grup de politòlegs de la Universitat Pompeu Fabra que pretén oferir un anàlisi acadèmic de l’actualitat política. @elbroufn http://elbroudelaciutadella.wordpress.com/

més informació

correu Contactar amb l'autor

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.