Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

L’independentisme: De marginal a majoritàri

|

- Publicitat -

Poques vegades recordem aquells temps en els que l'independentisme era minoritari. La velocitat vertiginosa en la qual ha avançat la política catalana durant els darrers anys ens obliga a fer una parada i a girar el cap enrere. Sembla que faci ja dècades del referèndum de l'estatut, quan només fa 7 anys. El gràfic de la capçalera és la història sobre com hem arribat fins aquí, al punt en que l'independentisme es converteix en una opció majoritària.

 
Tot sembla indicar que la reforma de l'estatut d'autonomia, marca un punt d'inflexió en tant que suposa la constatació del difícil encaix de Catalunya amb Espanya, en altres paraules, que Catalunya no es pot auto-realitzar com a país dins el marc de l'estat Espanyol. Aquest fet no queda demostrat només amb el viacrucis del procés estatutari: Les negociacions a Madrid, la retallada de Mas, i la recollida de firmes contra l'Estatut per part del PP; sinó que els set recursos d'inconstitucionalitat que va rebre el text, van evidenciar que o s'estava fent una lectura molt restrictiva de la constitució, o que la voluntat del poble català no cabia dins la Carta Magna. Entre l'aprovació de l'Estatut per Referèndum, fins a la sentència del TC, l'independentisme augmenta percentualment en 10 punts, des del 15% dels suports fins al 25%.
 
Evidentment, tot i que en el nostre imaginari sempre pensem que qui més independentistes ha fabricat és el govern central, el viacrucis del procés estatutari no explica exclusivament l'augment del suport a l'estat independent. Des del 13 de setembre de 2009, quan es va celebrar la consulta per la independència a Arenys de Munt, fins al 20 de juliol de 2010, quan es va celebrar la penúltima onada de consultes (poc abans de la retallada del TC); l'independentisme augmenta percentualment en 5 punts. Resumint, des de l'aprovació de l'estatut fins a la consulta d'Arenys de Munt (2 anys), l'independentisme va augmentar el mateix que entre tal consulta, i la onada de consultes del 20 de juliol (10 mesos). Per tant podem concloure que la colossal feina de les consultes per la independència, van tenir el seu particular premi: Un augment exponencial de l'independentisme mai vist (tot i que es quedarà curt amb el que va venir posteriorment).
 
Just quan acaben les consultes (tot i que encara no s'havia celebrat la de Barcelona), la bomba de la sentència del Tribunal Constitucional explota. Els contraris a tal sentència mobilitzen 1 milió de persones en una marxa, que sense voluntat pejorativa, els independentistes es van apropiar molt intel·ligentment. Tots recordem quan José Montilla va haver de marxar de la manifestació entre unes multituds que li cridaven “independència” a la cara, fet exemplificador del que acabaria passant.
 
En el lapse de temps d'un any des de la manifestació del 10J fins a la consulta per la independència de Barcelona del 10A, el suport a aquesta opció es mantingué estable al voltant del 25%. Probablement, la manifestació del 10J no va “fabricar” gaires independentistes en tant que la majoria de gent ja esperava una sentència negativa contra l'estatut d'autonomia. Per tant, tot i que la manifestació va evidenciar que el suport a la opció secessionista havia augmentat considerablement, els efectes que la sentència del TC pogués tenir sobre el suport social a tal opció, ja es van produir abans de la manifestació.
 
L'any comprès entre la consulta per la independència de Barcelona, fins la marxa per la independència de 2012, és el període en el qual el suport a l'estat propi augmenta més en la història, concretament des del 25% fins al 45%, esdevenint, de llarg, l'opció majoritària entre els enquestats. Aquest període, coincideix amb dos fets que han influït sense cap mena de dubte sobre el suport social a la secessió: La majoria absoluta del PP, i l'empitjorament de la crisi econòmica. És obvi, que les majories absolutes del PP, comporten situacions de gran tensió política entre el govern de la Generalitat i el govern central. Aquestes tensions corresponen a una lluita entre forces centrípetes i centrífugues que solen generar més sentiment d'autogovern, i fins i tot independentisme a Catalunya. En segon lloc, la crisi econòmica evidencia que a la situació actual, hi ha alguna cosa que no funciona, i que per tant cal fer canvis. La narrativa independentista, dóna una resposta molt coherent amb la voluntat de canvis de la població, i per tant es comença a produir una associació positiva entre els conceptes “sortir de la crisi” i “independència de Catalunya”. Això significa que la crisi econòmica i la majoria absoluta de Rajoy “han fet més per la independència” que les consultes populars? Rotundament no, sense la pedagogia de les consultes, l'independentisme mai hauria arribat a estar considerat com a una opció real.
 
Finalment, entre la marxa per la independència del 11S de 2012 fins a la cadena humana del 11S de 2013, el suport a l' independència s'estanca al voltant del 45-47%. En aquest lapse de temps Mas es reuneix amb Rajoy per a proposar-li el concert econòmic per a Catalunya, i el president espanyol li tanca la porta a cap reforma del model de finançament que tracti a Catalunya de manera diferent respecte a les altres CCAA. Aquest episodi no genera un augment del suport a la independència en tant que era absolutament previsible.
 
Ara cal veure si la cadena humana de gairebé 2 milions de persones del passar 11S, va tenir algun efecte sobre el suport a l'estat propi. Malhauradament encara no disposem de la tercera onada de 2013 del baròmetre del CEO, i per tant encara no podem oferir una resposta.
Publicitat

Opinió

Minut a Minut