- Publicitat -
Cha bhi neach air a smachdachadh gu pian neo gu dèiligidhean an–iochdmhor, mi–dhaonna neo truaillidh
Nane sall be pit tae torture or thole cruel, inhuman or bemeanin haunlin or punishment
Article cinquè de la declaració dels Drets Humans.
En ambdós casos hi diu el mateix “Ningú serà sotmès a tortura o a tractament o càstig cruel, inhumà o degradant”. El primer cop en gaèlic escocès, i el següent en scots. Això que sembla anglès antic escrit amb els colzes, és, en realitat una llengua germànica amb uns cent vint-i-cinc mil parlants natius i més d’un milió i mig de persones que la parlen com a segona llengüa (un 30% de la població escocesa) amb una literatura i una cultura pròpia a darrere. Com l’anglès, té l’origen en l’anglosaxó amb les posteriors aportacions del francès per part dels invasors normands, malgrat que, per la seva posició geogràfica i la independència política, el scots ha conservat més trets germànics. El gaèlic, en canvi, és una llengua cèltica, amb uns seixanta-tres mil parlants natius i vuitanta-set mil persones amb un coneixement almenys mínim de la llengua.
Anem a la situació política de cada llengua.
Gaèlic.
Després de la “Llei del Gaèlic” de 2005, aprovada al parlament escocès, aquesta llengua és reconeguda com a oficial a Escòcia (obligant al respecte igual que no igual validesa que l’anglès) alhora que en crea un organisme regulador, la Bòrd na Gàidhlig que ha de preparar un pla d’actuació pel govern escocès que n’asseguri aquesta oficialitat. Pel que fa a l’educació, hi ha la possibilitat d’ésser educat en gaèlic, opció que unes dues mil famílies van triar pels seus fills i filles. Amb tot, a diferència del Gal·lès, el Regne Unit no reconeix aquesta llengua ni obliga el seu aprenentatge. Amb tot, està reconeguda a la Carta de Llengües Minoritàries o Regionals de la Unió Europea que obliga al Regne Unit a la seva promoció.
Scots.
És reconegut com “idioma tradicional” a Escòcia, la qual cosa té relativament poca influència més enllà d’un genèric “promoure’n l’ús”. Paradoxalment és a Irlanda del Nord, on hi ha una comunitat parlant de Scots on hi ha més suport a l’idioma a través de la Plataforma Nord/Sud per la Llengua, que promou el gaèlic i el Scots de l’Ulster a Irlanda del Nord i la República d’Eire. A Escòcia existeix un organisme privat, el Centre per la Llengua Scots (
Centre for the Scots Leid) que en promou l’ús i el coneixement. Amb tot, a cap dels dos territoris hi ha un ensenyament normalitzat més que cursos universitaris destinats a estudiants de filologia. Així trobem que mentre gran part (71%) de la població escocesa, segons
aquesta enquesta del govern d’Escòcia parla scots almenys “ocasionalment”, només un 26% i un 16% l’escriu amb aquesta freqüència.
La promoció del Gaèlic i la quasi ignorància del scots ha generat situacions curioses, com per exemple la que denunciava el membre del CSL Michael Hance al seu
blog, on es queixava que a la línia de tren entre Edinburg i Glasgow (zones d’ús tradicional del Scots) apareixien els noms de les estacions en anglès i gaèlic, però no en la seva llengua. Així trobàvem Dùn Èideann (Edinburg), Gleann Lucha (Linlithgow), An Eaglais Bhreac (Falkirk) i Glaschu (Glasgow), en comptes de Embra, Lithgae, Fawkirk i Glesga.
Per què s’ha arribat a aquesta situació? Plantegem dues explicacions principals.
- La creació del “Mite nacional” escocès es feu en base a les Highlands, zona tradicional del Gaèlic.
- Les Lowlands tenien ja tradicionalment un conjunt de parlants d’anglès, entre els quals hi hagué l’elit intel·lectual del país la qual cosa sumada a la similitud entre anglès i scots va generar la idea que aquesta darrera llengua era un dialecte de la primera, un patuès parlat només per la gent poc educada. De fet, podríem comparar la situació del scots amb la del gallec. La seva falta de codificació ha generat que es parli barrejat amb l’anglès, generant la consciència que és un patuès local.
Naturalment, ambdues explicacions estan relacionades: sense un Sud anglicitzat, no s’hagués tret l’ideal escocès de les Terres Altes i prou, i reforçant el gaèlic com la llengua escocesa es degradava encara més l’estatus d’aquesta llengua.
Però anem a pams: què és el mite nacional escocès? Com totes les nacions, obliden certs trets de la seva història i en magnifiquen uns altres creant una espècie de “passat mitològic” que assumeixen tots els ciutadans. Hugh Trevor-Roper, malgrat que amb un abús notable del judicis de valor i un menyspreu important cap a la cultura escocesa explica el procés de creació d’aquest mite, que tingué lloc durant els segles XVIII i XIX, on es negaren o minimitzaren els vincles amb Irlanda de l’Escòcia cèltica i s’exaltà la figura del Highlander, considerada fins aleshores un bandoler incivilitzat, repudiat tant per l’elit gaèlicoparlant com pels habitants de les Lowlands. Fou també en aquest moment on es dissenyà l’actual “vestit de les Highlands” (fins aquell moment, el Kilt era una manta que es lligava com una túnica amb un cinturó) i es donà un disseny específic a cada un dels clans, incloent-hi els de les Lowlands. Així, la cultura de les Lowlands tingué molt poc pes en la creació de l’imaginari col·lectiu d’Escòcia, ans tot el contrari: les elits del Sud s’afanyaren a comprar el nou discurs, posar-se kilts i reservar el scots per cantar “Auld Lang Syne” la nit de cap d’any (amb la música que coneixem com “L’hora dels adeus”).
Publicitat
Pel que fa a l’ús de la llengua scots, cal destacar que els il·lustrats escocesos com David Hume o Adam Smith no van utilitzar el scots sinó l’anglès, així com escriptors com Sir Alexander Boswell o Walter Scott. L’excepció fou Robert Burns, que contribuí a difondre la seva llengua arreu del món.
Per acabar, a tall de curiositat, l’oda al haggis (embotit tradicional escocès), d’aquest poeta, recitada en scots. Resulta també curiós que s’acompanyi amb la gaita de les Terres Altes, i que el recitador vagi vestit amb kilt, que s’associa amb aquesta regió.
Publicitat
