Recordeu quan la poesia culta s’escrivia exclusivament en Occità a Catalunya? Jo no. Va ser durant l’ edat mitjana quan els trobadors amenitzaven i entretenien els nobles i reis de l’actual sud de França i Catalunya en l’anomenada llengua d’òc. Guerra, honor i amor, aquests ideals cabdals en la societat feudal eren la inspiració de la poesia culta que aquests poetes cantors composaven. Tanmateix, per què als territoris catalans no es realitzaven aquests cantars lírics en català? En primer lloc, per què especialment durant els S.XII i XIII, l’occità era una llengua de culte i prestigi. En segon lloc, es creu que durant gran part de l’edat mitjana, el Català i l’Occità eren molt similars. Les dues llengües formarien part de les anomenades llengües occitanoromàniques, esteses per Occitània i els Països Catalans, una comunitat lingüística que actualment aplega amproximadament uns 15 milions de parlants. Aquesta tesi quedaria reforçada pel fet que actualment l’occità i el català són les llengües romàniques que més s’assemblen entre si. Els primers documents literaris en occità daten del S.X-XI, mentre que el primer document literari escrit en català, les Homilies d’Organyà, daten del S.XIII.
L’esplendor de la llengua Occitana no fou per sempre, i a partir dels S.XVI s’evidencia una decadència (principalment l’escrit) a causa d’un incipient procés de francesització. Tot i això certs autors com Pèir de Garròs, Loís Belaud de la Belaudièra, Augièr Galhard i Pèire Godoli; decideixen escriure en occità i no en francès (llengua reconeguda oficialment i de moda), tot intentant organitzar un moviment de renaixença lungüístic i cultural. Al S.XIX torna a sorgir un moviment de renaixença, del qual el màxim exponent fou Frederic Mistral, condecorat amb el Premi Nobel de Literatura de l’any 1904 pel seu poema Mirelha.
Així doncs, exclòs de la vida pública (sobretot de l’ensenyament), dels mitjans de comunicació, i relegada a l’àmbit privat, l’occità lluita per sobreviure gràcies a l’esforç de desenes d’entitats que pretenen revertir el procés de francesització. Una de les entitats més representatives, és la xarxa d’escoles Calendreta, on l’Occità és llengua vehicular. Aquesta xarxa (similar a la Bressola per als nord-catalans) està formada per més de 50 escoles repartides pel territori occità. Una altra entitat destacable és l’Institut d’Estudis Occitans, associació que té per finalitat la promoció de la cultura occitana global, de la normalització lingüística de la llengua occitana i la seva oficialitat.
L’àrea lingüística de l’occità s’estén pel sud de l’estat francès (a excepció de la Catalunya Nord i l’Iparralde), les valls més occidentals dels Alps italians, Mònaco, i la Val d’Aran. Un dels principals problemes que afronta l’occità és el gran territori del seu domini lingüístic (uns 190.000 km2) en relació amb el seu baix nombre de parlants (entre 500.000 i 3 milions). Això fa que els territoris on hi hagi més parlants hagin de ser els geogràficament més aïllats, on menys influències de l’exterior hi hagi hagut. Cal remarcar, que a França la força de la francesització, sumada a l’arribada de milions d’immigrants francesos provinents d’altres regions, han fet que en 150 anys l’Occità hagi passat a una posició molt feble (cal tenir també en compte que França no ha ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals i minoritàries).
Així doncs ens trobem paradoxalment que l’Occità només és oficial a la vall més petita del seu domini lingüístic: La Vall d’Aran. Si bé a França hi ha la possibilitat de rebre un ensenyament bilingüe a les escoles públiques, és només a la Vall d’Aran on es practica una veritable immersió lingüística a les aules. Tot i això, la situació a l’ Aran tampoc és per llençar coets: Un 34,2% de la població té l’Occità com a llengua materna, però només un 9,2% l’utilitza de manera exclusiva al treball. Si bé un 88,88% l’entén, només un 26,69% el sap escriure. Cal entendre que tot i la immersió lingüística en occità, l’ Aran és un territori fortament turístic amb molts nouvinguts de la resta de l’estat espanyol. Cal dir, però, que ha sigut només en aquest territori on s’ha dut una política lingüística ambiciosa respecte a l’occità. L’any 2010 el Parlament de Catalunya aprovà la Llei de l’Aranès, i es possibilitava la creació de l’Institut d’Estudis Aranesos.
La concepció d’Occitània com a nació, es basa principalment en la seva llengua, tal i com passa als Països Catalans. Si la llengua mor, la nació mor, i per això aquesta és l’estendard de batalla del moviment occitanista. Tal i com succeeix als Països Catalans, hi ha veus que neguen la unitat de la llengua, per exemple des de Gascunya, on alguns (minoria) defensen que el dialecte gascó no és Occità.
Afortunadament, immersos en aquesta situació de pessimisme, treu el cap (més que mai) l’occitanisme polític. Actualment, aquest només té un pes “destacat” a l’ Aran, on Unitat d’Aran-PSC i Convergència Democràtica Aranesa – PNC, s’alternen en el poder al Conselh Generau d’Aran. Tot i això, a la resta d’Occitània destaca el Partit Occitan, que en coalició amb Éurope Écologie, ha aconseguit treure representació als Consells Regionals d’ Aquitània, Midi-Pyrénées, Auvergne i Provença (a tots els consells un representant, excepte a Provença, on n’obtingueren 2). De cara a les properes eleccions municipals de 2014 de la República Francesa, l’occitanisme es presentarà “unit”. A partir de l’anomenat “Manifest Occitanista”, s’està organitzant un paraigües per a tots aquells candidats de candidatures com el Parti Socialiste, la UMP, el Parti Occitan o Éurope Écologie (excepte el Front Nacional) que vulguin poder presentar-se també sota la marca Bastir! L’objectiu és que un cop finalitzades les eleccions municipals, es pugui crear una assemblea de càrrecs electes occitanistes entorn de Bastir! que es comprometi a defensar el manifest “Treballar i Viure al País”. Amb aquesta estratègia, Bastir aspira a “permeabilitzar” d’occitanisme la classe política francesa per tant d’assolir el que ja passa amb el moviment Catalanista, una transversalitat que vagi més enllà de dretes o d’esquerres.
