A finals de setembre, el nostre amic i company Pau Vall explicava al seu blog els problemes d’una pregunta multi-resposta en un referèndum d’independència en base al teorema d’impossibilitat d’Arrow. La idea és que en el cas d’una votació amb més de dues opcions no es poden transformar les opcions en una “preferència comuna”. Ell ja ho explica amb detall, però posem un exemple per veure-ho amb més claredat.
Suposem un referèndum amb la pregunta “Quin hauria de ser l’estatus de Catalunya envers Espanya?” amb tres respostes: un estat independent (I), un estat confederat (C) o una comunitat autònoma (CA). Suposem ara que la independència és la opció més votada amb un 40% dels vots, l’opció confederal en treu un 35% i la comunitat autònoma un 25%. Qui ha guanyat? La independència, direu. Sí, però també podríem argumentar que un 60% dels votants hi està en contra. Però aleshores establim una relació confederal o continuem com fins ara? Perquè si és aquesta darrera opció, potser els confederalistes s’estimen més un estat independent… Vaja, que si cap opció treu majoria absoluta és impossible de prendre una decisió d’acord amb la voluntat dels consultats. La solució en aquest cas seria “fabricar” una majoria absoluta mitjançant una segona volta: això és, eliminar la opció més votada i repetir el referèndum amb ambdues opcions, però aquí ens trobem que finalment hem acabat fent una consulta amb dues opcions possibles. Així ens trobaríem en una elecció on el primer vot és honest i el segon, estratègic (no coincideix amb la primera preferència però és útil per a evitar una alternativa no desitjada).
I si demanem als votants que ordenin les seves preferències? Al cap i a la fi hi ha països que apliquen sistemes de vot alternatiu (com Austràlia per a la Cambra de Representants, el President d’Irlanda…). Doncs bé, és possible, però veurem com també s’acaba reduïnt a la competició entre les dues opcions més votades (de fet, aquest sistema s’anomena també segona volta automàtica). Vejem-ho amb un exemple:
Suposem un referèndum amb cinc votants: un independentista, un confederalista que prefereix la independència al statu quo, un confederalista que prefereix el statu quo a la independència, un unionista i un “votant atípic”. El referèndum demana que ordenin les seves preferències entre tres opcions de relació entre Catalunya i Espanya: independència, estat confederal i comunitat autònoma: els votants expressen les preferències següents.
Independentista: I>C>CA
Confederalista 1: C>I>CA
Confederalista 2: C>CA>I
Unionista: CA>C>I
Votant atípic: I>CA>C
En el primer recompte es té en compte només la primera preferència de cada votant: en aquest cas, dos a favor de la independència, dos a favor de l’estat confederal i un a favor de la Comunitat autònoma. Veiem que cap de les tres opcions té majoria absoluta, així que la opció menys votada (la CA) és eliminada i es recompten les primeres preferències, sumant-hi la segona de l’unionista, la primera preferència del qual ha estat eliminada, de tal manera que és equivalent a una segona volta. D’aquesta manera, el resultat final és 3 vots a favor de l’Estat Confederat i dos a favor de la Independència.
Papereta del referèndum de 2012 a Puerto Rico. Font: puertoricolibre.com
Finalment, per què no una pregunta en arbre tal i com es va fer a Puerto Rico el 2012? “Esteu d’acord amb què Catalunya mantingui el seu estatus polític actual?” “Sí” o “No”. Quina opció preferiu?” “Independència, Confederalisme o Comunitat Autònoma”. Aquesta opció presenta un altre problema a banda de la impossibilitat d’ordenar que és la complexitat. Què és el que s’està preguntant? Com tindran en compte la meva tria? De fet, s’estan fent dues preguntes alhora, sense tenir en compte que les preferències dels votants poden canviar segons el resultat de la primera pregunta.
Aquesta és, de fet, la raó principal per la qual és necessari plantejar d’entrada una pregunta binària, comprensible i impossible de malinterpretar. Cal que els votants tinguin clar què hi ha en joc: no és el mateix una pregunta/enquesta sobre preferències de model territorial que una decisió tant important com independència sí o no. D’altra banda, ja que, si volem prendre una decisió que s’ajusti a les preferències dels votants, la decisió s’acabarà reduïnt a un dilema entre dues opcions, és preferible deixar clara aquesta situació de bon principi.
Després, per què “Independència sí o no” en comptes de “Independència o Confederalisme” o “Independència o statu quo”? Primer, per què aquesta és la decisió que està en mans dels catalans: volem ser independents o seguir formant part d’Espanya? Si és la segona opció és cosa de negociar amb les institucions centrals com volem que sigui aquesta relació. Suposem que guanyés una opció confederal que no pogués ser: s’hauria enganyat els votants oferint-los una opció que no podia ser. En tot cas, després que guanyés el no es podria negociar una altra opció i validar-la en referèndum, o fer una consulta no vinculant per a saber les preferències dels catalans.
Després, pel què fa a les preferències, cal tenir en compte que si es fés aquesta segona consulta en cas de victòria del no, caldria que els independentistes reajustessin les seves preferències, és a dir: és molt probable que l’estructura de preferències d’un independentista sigui “independència per davant de qualsevol altra opció”, això és, indiferència entre qualsevol model territorial que impliqui seguir dins d’Espanya. Eliminada aquesta possibilitat cal que s’adaptin al nou escenari de possibilitats.
Finalment, cal evitar que hom pugui malinterpretar les respostes: davant la pregunta “Què preferiu? (Recordem, d’altra banda, que el català, quan no es dirigeix a ningú en concret fa servir el Vós “estireu”, “no fumeu”… El castellà, en canvi fa servir o l’infinitiu amb valor d’imperatiu “No fumar” o el vostè “Empuje”, així la pregunta no hauria de ser “Vol vostè…?” sinó “Voleu…?”) és possible que un votant no s’enquadri en cap opció, no entengui els termes… mentre que si la pregunta és “Voleu tal cosa?”, si s’explica anteriorment què és “tal cosa” les possibilitats d’error cauen en picat.
I pel què fa a la pregunta també ha de ser el més entenedora possible. Un exemple del que no hauria d’ésser és la que es va fer l’any 1980 al Quebec: “El govern del Quebec ha fet conèixer la seva proposta d’arribar, amb la resta del Canadà, a un nou acord fonamentat sobre el principi de la igualtat dels pobles. Aquest acord permetria al Quebec adquirir el poder exclusiu de fer les seves lleis, de fixar els seus impostos i establir relacions exteriors, o sigui, la sobirania, i a la vegada mantenir amb el Canadà una associació econòmica que comporti la utilització de la mateixa moneda. Tot canvi d’estatus polític resultant d’aquestes negociacions serà sotmès a la població per referèndum. En conseqüència, dóna vostè el mandat al govern del Quebec de negociar l’acord proposat entre el Quebec i el Canadà?” Si no es pot llegir i entendre en deu segons o menys (suposant que el votant coneix i entén el concepte “independència, que considero que no és massa demanar) cal replantejar-se-la.
