Edició 2100

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 25 de abril del 2024
Edició 2100

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 25 de abril del 2024

L’ocupació militar de Catalunya per l’exèrcit.

|

- Publicitat -

 
Pel que fa a l’actual procés sobiranista no deixa de ser una incògnita -una x de l’equació- fins on té pensat arribar l’Estat espanyol. Dit altrament: quins són els límits de la seva actuació si es dóna el fet d’haver d’encarar un cas de probable secessió. Resulta evident -així bé ho demostren les declaracions, ara sí ara també- l’intent de generar una atmosfera de crispació per part dels partidaris de mantenir l’status quo. Cal recordar que el que està passant a Catalunya no és un mer problema d’articulació territorial, sinó que hi ha en joc l’equilibri interí de les elits i que tot això se’n pot anar en orris en un període relativament breu de temps (la història sovint s’accelera i quan això té lloc sembla que no hi hagi cap força alternativa capaç d’aturar el curs dels esdeveniments). Per tant, no és gens absurd pensar que hi ha qui no hi troba inconvenient a l’hora de plantar la llavor d’un possible enfrontament entre les parts; tot abans que cedir a la premissa del sufragi, això significa, a l’expressió del demos per mitjà del vot a les urnes.

El feliç terme d’urnofòbia -encunyat per Alfred Bosch- ha tingut l’enèsima expressió en el ridícul comentari del ministre Fernández Díaz sobre unes famílies que han decidit -sobiranament- no reunir-se aquest darrer Nadal a causa de la conjuntura política actual. Quantes famílies no han trencat per causes econòmiques? Per regla de tres, així doncs, l’economia “divideix” a les famílies i n’hauríem de prescindir sense embuts. Emperò, un altre ministre ha fet unes declaracions que no poden pas passar per alt en relació al que apuntava abans: els límits de l’Estat i el seu propòsit en relació a l’estrategia a seguir en contra del procés sobiranista.

Publicitat

El nostre home és Pedro Morenés, titular de la cartera de Defensa. Les declaracions, en el marc de la Pasqua Militar, no pas per conegudes cal abandonar-les a la trista sort de les hemeroteques; ben al contrari: cal llegir entre línies per assaborir-ne la substància. Així, el nostre home, el passat dia 6 de gener, va agrair a l’exèrcit ser el “garant de la sobirania nacional i de la unitat de tots els espanyols -això en ple any 2014. Més: “en el silenci del comportament exemplar per responsabilitat amb la resta de poders públics, garanteix el bé comú de tota la nació espanyola (idea d’integritat) que se sustenta en els principis de la sobirania nacional, la unitat i la solidaritat entre tots els espanyols”. I la cirereta, quan felicità la institució castrense per “mantenir l’ànim ferm i seré sense atendre absurdes provocacions i complir calladament el seu deure”  

Com, en un estat de dret, pot l’exèrcit atendre el seu deure si no fos calladament? És, doncs, una obvietat i el cert és que en el marc la UE es fa difícil creure en una potencial ocupació del país per part de les Forces Armades. De fet, em sembla absolutament inversemblant. Però les paraules de Morenés, malgrat no fer al·lusió a la “indisoluble unidad de la Nación espanyola” -art. 2, Títol Preliminar de la Constitució Espanyola- tot fent referència a la “unitat de tots els espanyols”, en una hàbil maniobra a fi efecte de modernitzar un discurs tronat en invocar el vincle etern -i no cal dir la solidaritat- entre ciutadans, no fan més que alimentar la perspectiva que, d’alguna manera, l’exèrcit pot jugar un paper en l’auca. De fet, entre línies, les seves paraules confirmen que aquest és un tema de conversa entre les altes instàncies; tan sols així s’entén la sibil·lina arenga que, en realitat, no ho és altra cosa que una grollera forma d’intimidació.
 
Al capdavall, l’estament militar és una de les elits que hi té a perdre. D’altra banda, si en un moment determinat del procés, aquell en el qual es convoca la ciutadania catalana -ja sigui via consulta o via eleccions anticipades- a votar amb l’accent obertament posat en la independència, no és forassenyat pensar que l’exèrcit pot jugar un rol en el cas d’aplicar-se l’article 155.1 -recordem-ho, un article que no esmenta específicament la suspensió de l’autogovern. Perquè cal tenir present les dificultats a l’hora de fer complir la suspensió de l’autogovern si es dóna una oposició pacífica a la mateixa, fonamentalment, per part de la ciutadania; hem de recordar que Catalunya disposa de competències en seguretat i que, en un principi, els Mossos d’Esquadra continuarien sota jurisdicció de la Generalitat si aquesta no hi renunciés -doble legalitat. En aquest context, resulta evident que no n’hi hauria prou amb les forces de seguretat de l’Estat a fi de poder executar el nou ordre. Per tant, es pot considerar com a raonable una intervenció de “baixa intensitat” de l’exèrcit amb la finalitat de controlar el territori i, en paral·lel, obrir pas al nou ordre si té lloc un escenari de resistència civil pacífica.

I és que la Constitució Espanyola, única per la seva manca de matís a l’occident europeu, proclama: La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.” Es tracta d’un exercici teòric, però les paraules del ministre de Defensa deixen clar que cal no obviar cap teoria fonamentada en les paraules.

 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut