Jordi Solà Coll


Dijous, 27.10.2016. 22:00 h

Estat de setge. El cas de Joan Coma i la responsabilitat política i social del poble de Catalunya

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 12 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






És una evidència que Catalunya viu en un veritable estat de setge judicial, en tant que hi ha més de quatre-cents ajuntaments en el punt de mira de l’Estat a causa dels recursos –i requeriments– presentats per part de diferents institucions estatals, entre les quals cal destacar la delegació del govern espanyol. La situació –que inclou també la via penal contra regidors i diputats– ha esdevingut insostenible i res fa pensar que canviarà en el futur més immediat. Ben al contrari, els indicis assenyalen que a mesura que el procés avanci les condicions s’agreujaran. A parer meu, humilment, penso que més enllà de la necessària discreció en les gestions d’empara als municipis catalans, convé que el govern de Catalunya faci un pas més en la resposta –radicalment pacífica i democràtica– a un Estat opressor que ens vol vivint en l’opressió. 

No entraré a relatar els motius dels recursos presentats contra els municipis ni tampoc tinc intenció de tornar sobre les querelles contra alguns dels polítics més notables del país. Sí, emperò, vull centrar-me en el cas que ens toca més a prop i que té en la figura del regidor de Capgirem Vic, en Joan Coma, l’expressió definitiva d’allò que esdevé a la nostra geografia. De fet, l’atac de l’Audiència Nacional a un membre d’un ajuntament ho és a una de les baules més fràgils del sistema, atesa la indefensió a la qual es pot veure sotmès en un futur qualsevol edil o servidor públic que, com Joan Coma, sigui investigat arran de les seves idees polítiques.

Idees expressades en un ple municipal, on es destaquen les paraules: “desobediència, fa temps que la venim reclamant. Nosaltres sempre hem dit que per fer la truita primer s’han de trencar els ous.” I més enllà: “hem deixat de ser súbdits per esdevenir lliures i per esdevenir lliures hem de practicar la llibertat constantment.” Fet que desemboca en què per primer cop el ministeri públic sol·liciti a l’Audiència –l’antic i infaust Tribunal d’Ordre Públic– que investigui a un càrrec electe per incitar a la sedició.

L’estratègia de l’Estat –que ens hauria de fer pensar a tots– és la de pressionar a un únic subjecte a partir del concepte d’individuació de responsabilitats a fi de dividir i, encara més, atemorir amb represàlies –Joan Coma podria arribar a enfrontar-se a penes de fins a vuit anys de presó–, precisament quan comença a quallar en el discurs sobiranista la necessitat de plantejar escenaris on la desobediència civil tingui un rol determinant en el procés d’independència.

La qüestió –apuntada més amunt– radica en el fet que la situació de Joan Coma es pot estendre com una taca d’oli i, en aquest sentit, l’Estat ens repta –d’alguna manera ens interpel·la. Podem reaccionar o àdhuc romandre immòbils. Per tant, la pregunta és on estan just ara els límits de la nostra capacitat de resistència i fins on estem disposats a arribar. Els postulats de desobediència envers un Estat espanyol –reitero– opressiu i opressor, demanen que es pugui mantenir un escenari d’oberta oposició civil no violenta en contra d’aquest mateix Estat. No debades, l’activació d’una Assemblea d’Electes de Catalunya –tot i no haver pres forma jurídica ni adoptat cap protocol– contempla de manera implícita un escenari de conflicte en forma de suspensió de l’autogovern.

Thoreau, a Civil Disobedienceho recalcava sense embuts: “Under a government which imprisons any unjustly, the true place for a just man is also a prison.” Ell mateix acabà a la garjola com a forma civil –i pacífica–de desobediència. Mai, la llei, pot imposar el seu dictat a la voluntat dels homes. Perquè la llei és un mer consens –una convenció–i quan aquest es trenca només hi ha dues possibilitats: resignar-se a ser una víctima o alliberar-se. El cas de Joan Coma ens situa en la cruïlla. Perquè, al capdavall, el presumpte delicte de sedició no és altra cosa que la tenaç persecució d’una opinió política –torna l’esperit d’Erri De Luca. Com a col·lectiu que té la voluntat d’emancipar-se no podem abandonar-nos al terror totalitari. Dir que cal desobeir no és el mateix que desobeir. Però si s’escau això darrer, cal tenir el coratge en reconèixer que no ens podem abandonar a la por i que, en l’actual context, hi ha un preu a pagar per la llibertat del nostre poble.
 


lectures 2537 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

Aquest blog té els comentaris desactivats per decisió de l'autor.

Jordi Solà Coll logo rss

Fotògraf i col·laborador en diversos mitjans de comunicació -Catalunya Ràdio, El Punt Avui, El Triangle. Gestiono el bloc literari El far a trenc d'alba (http://faratrencdalba.blogspot.com.es).

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.