Jordi Solà Coll


Dimecres, 25.10.2017. 15:50 h

República Catalana. El dolorós camí de la història cap a la llibertat


Comparteix







Etiquetes

A aquestes altures del partit, després de més de tres dècades defensant –d’una manera o altra– el dret a l’autodeterminació de Catalunya –i per extensió de tots els pobles–, ara que la Història ens obliga a prendre una decisió, persisteixo en el convenciment que cal proclamar la República en el ple del pròxim dijous / divendres, el dia 26 o 27 d’octubre de 2017.
 
No hi pot haver marxa enrere. Ens avalen dos mandats: el de les eleccions del 27-S i el referèndum vinculant celebrat el proppassat 1 d’octubre. També ens avala –com mai abans– el dret internacional –fixat degudament en la Constitució espanyola, tal com ho recalco en anteriors articles– i la nova jurisprudència –Quebec i Escòcia– que ha sorgit com a font a tenir en compte a l’hora de cercar en el diàleg una solució, en el si d’un estat de dret, al conflicte atàvic entre principi democràtic –o voluntat popular, pacíficament expressada per la via de la no–violència– i l’ordre constitucional. També ens avala, finalment, la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia de 22 de juliol de 2010, relativa a la declaració d’independència de Kosovo. I si s’escau, producte d’una repressió insostenible contra els fonaments de l’autogovern a Catalunya, ens avala el “dret de l’últim recurs” com a fórmula pertinent d’expressar la nostra voluntat –és a dir, el principi democràtic–, que s’ha negat reiteradament –cosa que es pot provar de manera positiva– i que ara el govern de l’Estat espanyol vol subvertir mitjançant una convocatòria d’eleccions que, constitucionalment, està en mans de l’únic dipositari d’aquesta potestat: el president de la Generalitat, Carles Puigdemont.
 
Entenc la por, i més quan la Mesa del Parlament i el mateix president de Catalunya s’enfronten a unes penes de presó aberrants. I tanmateix ¿quan van decidir convocar el referèndum i, encara més, celebrar-lo –a desgrat dels fets del 20 de setembre de 2017–, eren conscients del risc que van prendre els milers de persones anònimes, senzilles i humils, que es van comprometre amb la paraula legítima dels nostres representants polítics? ¿Era tot plegat un joc per negociar a la baixa a posteriori? ¿O bé creien en la Llei 19 / 2017, que emparava legalment la celebració d’un referèndum d’autodeterminació? ¿Hi han pensat, els nostres representants polítics, que aquell dia hi podria haver hagut malferits i / o fins i tot morts i que la providència ha volgut que això no passi? Què els hi passarà a tots aquells éssers anònims i valents que ara mateix estan sent investigats pels cossos policials de l’Estat espanyol si, en un futur gens llunyà, cedim i són tots ells –o una part– cridats a declarar i, finalment, imputats per la judicatura? Ells es mereixen que tot allò que ens va mobilitzar tingui una concreció política en forma de proclamació efectiva. 
 
Car el que no vull creure –ans bé sospito– és que els nostres representants no havien previst aquest escenari. Com tampoc havien previst com escometre el control efectiu del territori i, això és, tenir clara la jerarquia i les cadenes de comandament en el cos de policia dels Mossos d’Esquadra –ni haver plantejat la continuïtat del poder judicial en una Catalunya esdevinguda República– o fins i tot haver obviat les formes de finançar el país un cop proclamada la independència. Vull creure que tot això ho han previst. Que no estan improvisant. Que la por no sigui la soga que ens subjugui com a súbdits, en detriment a la nostra condició de ciutadans lliures.
 
Tots els polítics estan donant per fetes les detencions. Tots els mitjans de comunicació donen per feta la intervenció. Com si l’1 d’octubre fos una mera anècdota. Com si el poder polític a Catalunya fos una entelèquia i el fat més obscur s’hagués apoderat d’una part de l’opinió pública i es volgués transmetre la sensació de derrota, fins i tot, abans que el govern de l’Estat hagi decidit tirar endavant amb els seus plans. És curiós com en tan pocs dies –del 10 d’octubre al dia d’avui– s’han capgirat les tornes i l’eufòria prèvia al ple del dia 10 ha esdevingut una negativitat que en cap cas respon a la darrera realitat. Des de la perspectiva antropològica, he de dir que es tracta d’un exemple clar i obert d'intet de manipulació a través d’un relat que se’ns vol imposar des de fronts diversos. Tenir criteri propi és l’únic antídot que ens pot alliberar del decaïment que cerca ferir el nostre ànim i desactivar-nos.
    
Perquè, al capdavall, cal tenir un coratge que només es consolida en l’adversitat més absoluta. Ara no és pas temps de debilitat ni de somicar. Ara, cal estar dempeus i tenir ben clara una cosa. La Llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i la Llei de transitorietat tenen el seu origen en seu parlamentària. I el Parlament de Catalunya no és una institució merament hereva de la Constitució, ans l’expressió de l’autogovern que té els seus fonaments en els drets històrics recollits explícitament en l’article 5 de l’Estatut –i això, a desgrat de les consideracions al respecte de la sentència emesa en 2010 pel Tribunal Constitucional. És a dir, el nostre règim parlamentari té i troba el seu origen abans del règim polític actual. I, és en el marc d’aquesta consideració –i en el marc de la Declaració de Sobirania de gener de 2013 (considerada vigent per la Mesa del Parlament després de la suspensió de la mateixa decretada pel TC, “atesa que una voluntat política no es pot suspendre”), que les esmentades lleis tenen un fonament imperatiu que beu de la tradició històrica d’autogovernar-nos. Dues legalitats estan, ara per ara, en confrontació. Enmig, la via dels fets que farà que una de les dues acabi imposant el seu relat. Cadascú de nosaltres ha de saber que ara és el temps de l’acció. També ho ha de saber el govern en donar suport incondicional al president per tal que procedeixi a la proclamació d’independència. El destí històric és a les nostres mans i als nostres cors.
 


lectures 1601 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

Aquest blog té els comentaris desactivats per decisió de l'autor.

Jordi Solà Coll logo rss

Fotògraf i col·laborador en diversos mitjans de comunicació -Catalunya Ràdio, El Punt Avui, El Triangle. Gestiono el bloc literari El far a trenc d'alba (http://faratrencdalba.blogspot.com.es).

ELS MÉS fletxa


De Santi el 20.11.2017 a les 19.17 h a:
El quart poder


De Ramona el 19.11.2017 a les 22.51 h a:
El quart poder


De Olga Boix el 19.11.2017 a les 22.24 h a:
El quart poder

ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.