Quan hom escriu reiteradament, de manera continuada, sobre un tema determinat, té la sensació o si més no, la sospita, que s’està repetint i aleshores el que cal, és fer una pausa i deixar reposar sensacions, emocions i pensaments. Per aquest motiu, entre d’altres, els que seguiu amb assiduïtat els meus articles, us haureu adonat que els he espaiat de manera ostensible.
Aquest darrer any o fins i tot els dos darrers anys, he escrit de manera continuada, sobre el procés d'independència del nostre País, intercalant, això si, temes de política i crítica municipal i d’altres més personals. Per tant, no deixaré d’escriure, que d’altra banda, tampoc ho faig de manera massa regular, sinó més aviat a estrebades, mogut per les emocions del moment, perquè de fet, no en tinc cap obligació, encara que a vegades, sigui una necessitat.
Això d’escriure, de fet és una activitat que m’avia atret, ja fa molts anys, però ho feia exclusivament per mi i no guardo gairebé res. Amb l’arribada de les xarxes socials, em vaig decidir de tant en tant, publicar alguna frase més o menys inspirada, algun paràgraf curt… Fins que fa gairebé cinc anys, vaig decidir obrir el meu primer bloc, més o menys seriós i vaig començar a escriure de manera més continuada, no he volgut dir regular, perquè no segueixo una pauta fixa, però això si, a mesura que he anat escrivint més i més seguit, s’ha anat convertint en una necessitat.
Certament, avui m’he deixat anar i crec que m’ha anat prou bé, buidar el pap sempre sol ser positiu, és com si t’alliberessis d’una càrrega prou pesada que portaves al damunt o almenys aquesta és la sensació que em queda a mi, perquè em podeu ben creure, m’he quedat molt i molt descansat. Parlar o escriure sobre mi, que de fet són coses semblants, sempre ha estat una qüestió força feixuga i tot i així m’hi he esplaiat força, perquè de fet, exposar opinions o fins i tot sentiments, és una cosa i parlar d’un mateix, ja és una altra qüestió.
Manel Mayor 23 de novembre de 2014
PENSAMENTS DISPERSOS
|
- Publicitat -
Publicitat
