Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Neolerrouxisme amagat sota cert andalusisme, història d’un fracàs anunciat.

|

- Publicitat -

Benvolguts Lector*s d’indirecte!cat;

A partir d’avui Els Altres Andalusos compartiran amb tots vosaltres els primers resultats de la recerca que porten a terme des d’octubre d’aquest any passat titulada provisionalment "Història del lerrouxisme a Catalunya 1976- 2007". Per aquesta recerca comptem amb la participació d’un grup joves d’investigador*s, entre els quals hi han sociòlogues, historiadors, antropòlegs o filòlegs.
Ens omple de joia poder compartir amb tots vosaltres aquest primer boci del que de ben segur serà, el millor complement possible al nostre primer llibre "Els Altres Andalusos. La qüestió nacional de Catalunya". Esperem amb delit els vostre comentaris.

El cas del Partido Socialista Andaluz (PSA) és el precedent més famós d’andalusisme polític a Catalunya, ja que, per sorpresa de molts, va obtenir dos escons en les eleccions autonòmiques catalanes de 1980. Blasmat com a neolerrouxista, la seva vida política fou efímera, aïllada i mancada de glòria. Ja a les eleccions de 1984, el Partido Andalucista (successor del PSA) no es presentava a les eleccions i donava llibertat de vot als seus votants. Altres partits més petits han provat fortuna, sense èxit, intentant emular la fórmula del PSA. Malgrat haver romàs en l’extraparlamentarisme, la seva existència ens ajuda entendre la plasticitat del neolerrouxisme. Com tot populisme, és més un "estil", que no pas una ideologia, cosa que el fa adaptable a diferents actors socials i polítics. Un d’aquests intents de reviure el relatiu èxit del PSA és el Partido Andaluz de Cataluña (PAC), que es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988. El 21 de maig d’aquell any EL PAÍS publica una crònica amb un títol que anuncia els pobríssims resultats que aquest partit recollirà a les eleccions del 29 de maig: Sólo 15 personas asisten al mitin del PAC en una sala con aforo para 1.400. El fracàs de la convocatòria té com a escenari la Sala Goya, a Santa Coloma de Gramanet, plaça forta, com és sabut, de la majoria d’intents fracassats de populisme neolerrouxista.

Publicitat

El PAC és un cas interessant de populisme neolerrouxista d’extrema dreta, enfrontat a la gens esquerranosa Federación de Entidades Culturales Andaluzas en Cataluña (FECAC). En la mateixa crònica, el periodista recull declaracions del vicepresident del PAC, Blas Hidalgo, en què responsabilitza la FECAC del fracàs de l’acte "porqué han organizado hoy [es refereix al 20 de maig de 1988] la romería del Rocío para boicotear el mitin." També el candidat del PAC a la Presidència de la Generalitat, Carlos Obregón, ataca les entitats andaluses, a les quals acusa d’estar "vendidas al pujolismo unas y a los socialistas otras".

Però el que em sembla més interessant del discurs d’Obregón és el que fa referència als cognoms com a marca insalvable per al progrés personal; "Nuestros hijos llevan apellidos que los marcan y por eso nunca podrán trabajar en la Administración de Cataluña". Remata aquesta afirmació amb una pregunta retòrica d’inevitables ressonàncies actuals: "si Jordi Pujol se llamara Rafael Heredia ¿sería presidente de la Generalitat?".

El PAC només va treure 5.815 vots (el 0’22%). Com a número 2 de la llista per Barcelona, figurava el conegut ultra d’extrema dreta Alberto Royuelo i, com a número 3, Blas Hidalgo, que presumiblement va escriure un poema sobre la immigració. Segons fonts del PAC, es van arribar a distribuir 2 milions de còpies d’octavilles amb el programa del partit, juntament l’esmentat poema.

L’altre grupuscle curiós, situat a l’altre extrem de l’espectre polític, és la secció catalana del Frente Andaluz de Liberación (FAL). Provenien, en gran part, de les Juventudes Comunistas de Andalucía i tenien molt bones relacions amb l’independentisme d’esquerres català, organitzat en aquell temps al voltant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Les relacions eren tan bones que els militants del FAL acostumaven a reunir-se en la seu del PSAN. Tan bona era la relació que el FAL va donar suport a les candidatures del PSAN en les primeres eleccions autonòmiques del 20 de març de 1980. Anys més tard, un FAL amb el personal molt renovat, emet un comunicat conjunt amb l’antic PSA (ara ja Partido Andalucista) d’inequívoc contingut neolerrouxista, en què s’ataca a l’aleshores President de la Junta de Andalucía José Rodríguez de la Borbolla: "El Partido Andalucista (PA) en Cataluña y la Asamblea de Barcelona del Frente Andaluz de Liberación (FAL) han acordado declarar persona non grata al presidente de la Junta, José Rodríguez de la Borbolla, y promover una campaña de adhesión de todas las asociaciones andaluzas del territorio catalán. La decisión es resultado de las declaraciones que Borbolla efectuó la pasada semana en Barcelona en las que señaló que la Junta no tenía previsto promover que Canal Sur pueda verse en Cataluña para no remarcar diferencias. También dijo que en Cataluña hay catalanes de origen andaluz y no andaluces en Cataluña. Para ambas formaciones, estas declaraciones son un descarado ataque a la lucha de los exiliados económicos andaluces por mantener su identidad."

La forta influència del determinisme culturalista a casa nostra fa que l’existència d’aquests grupuscles no sigui anecdòtica, sinó simptomàtica. De la transició a ençà sempre hi ha hagut veus, a dreta o a esquerra, que han parlat d’un presumpte "gueto andalús" impossible de cohesionar amb la resta del país. Unes veus que sempre s’han alçat per parlar en nom d’un altre que, per ser tal, havia de romandre forçosament en l’imaginari folklòric i el silenci polític.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut